Cinc situacions en les quals Europa cedeix i s’adapta


Dins la Unió Europea hi ha casos particulars que poden servir d’exemple per resoldre l’encaix de Catalunya si es produeix la declaració unilateral

Imatge

A Alemanya ja debaten com aconseguir que el Principat no quedi fora de la Unió Europea en el supòsit que la situació política condueixi a una declaració unilateral d’independència. L’informe de l’Institut Alemany de Política Exterior planteja aprofitar un precedent, el de Xipre, per aconseguir que els ciutadans i les empreses de Catalunya no canviïn d’estatus mentre el nou estat negocia les condicions de l’adhesió. Com el cas de Xipre, però, hi ha més exemples que poden aportar alternatives vàlides. Són exemples de com la Unió Europea sap adaptar-se si cal a les situacions polítiques inesperades. Us n’expliquem els cinc més interessants.

1) L’EFTA, o els beneficis del mercat comú sense ser ni tan sols dins la Unió.

L’EFTA (European Free Trade Association) agrupa Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein, és a dir, els únics països de l’Europa occidental que no formen part de la Unió Europea. Malgrat la presència de Liechtenstein, no integra microestats com Andorra, tot i que en diverses ocasions s’ha discutit aquesta possibilitat.

Un acord especial amb la Unió Europea fa que els països membres de l’EFTA apliquin de forma legal la majoria de les lleis de la Unió Europea, i de forma especial el Tractat de Schengen, que permet la lliure circulació i el mercat únic. Tot i que a la pràctica la majoria d’acords són unànimes, cada estat manté la capacitat de prendre decisions per ell mateix. Tres estats dels quatre, excepte Suïssa, són membres de l’Àrea Econòmica Europea i a través d’aquest acord participen del mercat interior europeu sense ser membres de la Unió Europea. Els països membres d’aquesta associació no reben fons europeus i tampoc no han de contribuir a les despeses generals de la Unió. Però sí que han de contribuir financerament a les despeses del mercat únic.

2) Els ciutadans de Grenlàndia són europeus, encara que Grenlàndia no ho sigui

Que Grenlàndia, l’enorme territori americà de Dinamarca, és fora de la Unió Europea és ben conegut. És un exemple profusament citat perquè, encara que forma part del regne de Dinamarca, va decidir el 1985 no pertànyer la Unió Europea.

Les relacions entre Grenlàndia i la Unió Europea, per això, es regulen per un acord especial que aclareix entre més coses que els habitants són considerats ciutadans europeus i, fins i tot, poden votar en les eleccions europees.

La raó d’aquesta estranya situació és que, si no fos així, Dinamarca no podria formar part de la Unió Europea o tindria una part del territori amb unes barreres de tot tipus superiors a les dels països veïns. Els ciutadans tenen un passaport propi, diferent del passaport general danès. Grenlàndia, per cert, és membre independent del Consell Nòrdic, per això tots els ciutadans dels països nòrdics hi poden viatjar lliurement.

3) Les illes Aland, europees però protegides per un acord internacional

Les illes Aland són un arxipèlag de llengua sueca que forma part de Finlàndia. Ho és gràcies a un acord internacional avalat per l’antiga Societat de Nacions, que obliga Finlàndia a respectar escrupolosament els seus drets particulars. Per això, també la seva participació a la Unió Europea és especial. La llei europea s’aplica al seu territori, però amb una sèrie d’excepcions acordades entre Finlàndia i la Unió Europea.

La més especial és l’existència del concepte de ‘ciutadà de les illes Aland’, que estableix prohibicions de residència o de comerç als ciutadans de Finlàndia i de la resta de la Unió en el territori de les illes. Això fa que, per exemple, un ciutadà de les Aland pugui comprar una casa a qualsevol lloc de la Unió però un ciutadà de la Unió no ho pugui fer a les Aland. Si no s’hi ha nascut, per ser ciutadà de les Aland s’hi ha d’haver viscut cinc anys consecutius i demostrar que es parla suec, única llengua oficial d’aquestes illes… finlandeses.

4) Gibaltar, un ‘territori representat per un altre estat’

El problema de la representació de Gibaltar a la Unió Europea no era pas senzill. Espanya no acceptava de cap manera la presència a Brussel·les de les autoritats gibaltarenques, així que la fórmula que es va trobar va ser que Gibaltar fos considerat ‘territori europeu representat per un altre estat membre’, en aquest cas la Gran Bretanya.

El govern de Gibaltar és així el responsable d’implantar en el seu territori les polítiques europees, però les relacions amb la Unió Europea les ha de conduir a través de la Gran Bretanya. Tant és així que en les eleccions europees els ciutadans voten amb el territori anglès del sud-oest.

5) Els estats opt-out, o quan això no m’agrada.

Les lleis europees són vàlides arreu del territori de la Unió. Però no tant. Existeix la figura de l’opt-out, segons la qual un estat pot anunciar al conjunt de la Unió que queda fora d’algunes regles particulars o d’una part de l’acquis comunitari.

El país amb més opt-out ara mateix és Dinamarca, que en té quatre. Entre més coses aquestes excepcions li permeten mantenir la moneda pròpia o no participar de la política exterior comuna. El ‘no’ danès en referèndum al tractat de Maastricht és a l’origen d’aquestes concessions. Dinamarca comparteix amb la Gran Bretanya un opt-out sobre la moneda única que l’allibera d’usar l’euro.

Polònia i el Regne Unit comparteixen també un opt-out, en aquest cas contra l’aplicació de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. Bàsicament, Polònia intenta evitar que les parelles homosexuals tinguin els mateixos drets que les heterosexuals i la Gran Bretanya vol millores en la legislació sindical. Amb aquests opt-out, els tribunals europeus no poden obligar els tribunals polonesos o britànics a dictar sentències que estiguin d’acord amb la Carta europea de Drets Fonamentals.

I el Regne Unit també comparteix amb Irlanda un opt-out en relació amb la legislació europea policial i criminal i un altre que els lliura d’implementar el tractat de Schengen i permetre, per tant, la lliure circulació de persones.

Aquests cinc casos demostren que la Unió Europea adopta una actitud flexible davant un conflicte quan és rellevant. Cosa que podria fer, per tant, amb Catalunya si la independència es proclama de manera unilateral.

Font:vilaweb

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Noticies i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s