És l’hora dels apassionats per Joan Paredes Hernández


Imatge

 

“Els que estan convençuts que aquest és un moment transcendental […] no el poden viure simplement amb moderació”

JOAN PAREDES HERNÀNDEZ, EXDIPUTAT AL CONGRÉS 

Ha arribat un moment a Catalunya que, enfrontats a la possibilitat d’una consulta per decidir el seu futur polític, està constrenyent tothom a definir-se. En contra dels qui advoquen per una pregunta de sí o no, referida a la independència, es manifesten els que són partidaris d’altres opcions, que distorsionen aquesta viabilitat. En aquest sentit, Antoni Puigverd ha publicat un article en què propugna que ara és l’hora dels moderats, a partir d’un editorial de La Vanguardia que defensa la moderació per situar-se, a través del diàleg, enmig de la tensió que generen una Espanya eterna i una Catalunya abstracta; diàleg que ha de recordar a Espanya que està obligada a reformar-ho tot, lleis i institucions, per afavorir l’emergència d’una tercera via que no sigui la de tal partit o la de tal polític, sinó la via d’una majoria potencial: la dels catalans reformistes. Lamento dissentir del meu admirat amic, opino que l’hora dels moderats ha passat, penso que ara és l’hora dels apassionats.

No es pot demanar moderació a una gent que fa segles que la practica, que com a resposta ha obtingut sempre tota classe d’agressions i incomprensions, que en l’última etapa en la qual ens trobem arriba fins i tot als insults i al menyspreu, acompanyat de la negació rotunda de la nostra pròpia identitat. No es pot demanar moderació a una gent que tot el que reclama ara, en primera instància, és poder fer una consulta per votar i decidir el seu futur. El vot és la premissa bàsica de la democràcia, i aquesta és la primera oportunitat històrica que s’ofereix al poble de Catalunya de triar lliurement, pacíficament i democràticament, el seu destí. Els que estan convençuts que aquest és un moment transcendental, en el fons revolucionari en la vivència d’aquest país, no el poden viure simplement amb moderació; una revolució, malgrat que sigui pacífica, o precisament per això, requereix passió, una actitud com la que es va manifestar al concert del Camp Nou o el dia de la Via Catalana, apassionada i festiva. En tot cas, un cop resolta la consulta, allò que el poble hagi votat, en un sentit o en un altre, i sempre a partir del reconeixement de la identitat de Catalunya i si s’escau de la seva independència, en un nivell d’igualtat, s’haurà d’encetar un període de negociació i diàleg, en el qual sí que seria possible parlar de moderació en ambdós bàndols per arribar a una entesa.

D’altra banda, l’article esmentat parla d’una majoria potencial: la dels catalans reformistes. No podem saber, abans de la votació de la consulta o referèndum, si hi ha una majoria de catalans reformistes. En canvi, sí que sabem que els catalans, en les últimes eleccions autonòmiques, van votar partits que formen una majoria molt consistent en el Parlament, que en el seu programa portaven el compromís d’oferir al poble de Catalunya una consulta perquè pogués votar el seu futur; compromís ineludible, promesa electoral que obliga els partits a convocar-la. En canvi, ni l’editorial del diari ni l’article d’en Puigverd no esmenten ni una sola vegada aquesta consulta pel dret a decidir, que és allò que el govern i el Parlament de Catalunya demanen a l’Espanya eterna, però aquesta, en la pràctica, no solament no vol dialogar sinó que ni tan sols no vol ni sentir-ne a parlar, en considerar que Catalunya, no és que sigui abstracta, no és ningú, ni subjecte polític ni nació, i si no existeix no té cap dret a decidir.

Jo vaig firmar la Constitució del 1978 en qualitat de membre del Congrés dels Diputats. Era conscient que no podia ser totalment la Constitució que Catalunya necessitava a causa de la realitat política, massa viva encara la fressa de sabres als quarters. Però la vaig firmar perquè per a mi, i per a molts d’altres, era una Constitució de sortida i no d’arribada, i allò realment més important en aquell moment era la superació d’una guerra incivil entre germans; en conseqüència, al cap d’uns anys podia –i havia de ser– reformada, segons les circumstàncies que el futur oferís, i en aquest cas ja seria possible exigir que la política passés per sobre d’imposicions militars. Recordo que, personalment, aquesta possibilitat de reforma la situava a partir d’uns 25 anys. Ja n’han passat 35, i no hi ha fressa de sabres, però, per contra, ara hi ha una visió totalitària, retrògrada i mesquina de la política i una imposició del caràcter dominant de la Castella imperialista, l’Espanya eterna, que considera que Catalunya, nogensmenys, és propietat dels espanyols. Ara és el moment històric en què Catalunya i els catalans han de fer valer, amb fermesa i autoritat, la seva voluntat de viure un futur amb llibertat. El 1978 ja vaig ser moderat, avui no puc ser altra cosa que un apassionat.

Font: El Punt Avui, divendres 1 de novembre, pàg. 8

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/689541-es-lhora-dels-apassionats.html?cca=1

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en ANC i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s