LA INDEPENDÈNCIA COM A REPARACIÓ HISTÒRICA


Exiliats del 39 parlen des de Catalunya Nord del procés català, el dia que fa setanta-cinc anys de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona · VilaWeb va parlar fa cinc anys amb els mateixos testimonis, que relaten amb emoció com ha canviat el país en aquest període.

‘Poder veure la independència és l’únic que encara em fa viure; no em penso pas morir abans’. Són paraules d’una llarga conversa telefònica amb Maria Rosa Marmé, de vuitanta-tres anys, aquesta setmana. El to il·lusionat, l’emoció i fins i tot la veu, forta i viva, contrasten amb la tristesa i la boca petita amb què la Maria Rosa parlava, fa tan sols cinc anys, del seu país, quan VilaWeb va visitar-la a Perpinyà per a recordar l’exili del 1939. Ella, igual que centenars de milers de catalans, havia hagut de fugir de Barcelona fins a l’estat francès per causa de l’entrada de les tropes de Franco a la ciutat. No va tonar mai. I durant anys, s’ha penedit de no haver-ho fet i ho haver treballat més pel seu país. Però en aquests darrers cinc anys el país ha canviat. Igual que la seva veu. I ara, per a ella, el fet de veure la independència tan a prop és, finalment, un petit primer pas per a començar a fer justícia.

Avui que fa setanta-cinc anys de l’ocupació franquista a Barcelona, VilaWeb ha tornat a parlar amb els tres testimonis de l’exili amb els quals ja va recordar en aquest reportatge de fa cinc anys el setantè aniversari d’aquells fets: Josep Sangenís, terrassenc fill d’una família d’anarco-sindicalistes de la CNT, que va anar a l’exili a peu, des del Vallès a Perpinyà; Reina Humbert de Grau, filla d’una família d’Elna que durant anys va acollir i ajudar desenes d’exiliats –més tard, Humbert es va casar amb l’activista nord-català Gilbert Grau; i la Maria Rosa, que és filla de Pere Marmé i Mas, voluntari de Macià els anys 20 i soldat de la columna Macià_Companys formada per militants d’Estat Català durant la guerra.

De la melangia a la il·lusió

Tan sols han passat cinc anys, però ni la Reina, ni en Josep, ni la Maria Rosa no es podien imaginar aleshores que quan tornaríem a parlar les coses haurien canviat tant. I a tanta velocitat, cap a la independència. Abans parlaven amb resignació i melangia; ara demanen que aquesta velocitat no es perdi. ‘Tinc dies bons i dies dolents, però que s’afanyin, collons, que aquesta merda de càncer no se m’acaba de curar’, exclama en Josep, que pateix un càncer de còlon de fa tres anys. Ara en té vuitanta-set i no se la vol perdre, la independència. Però diu que cal anar amb compte amb els polítics, i fa dos avisos. El primer: ‘Cal fer-la bé la nova Catalunya independent, eh, perquè si no, tot això no haurà servit de res.’ I el segon: ‘Justícia? Amb independència o sense, fins que qui ho ha de fer no hagi demanat perdó, no es podrà ni començar a parlar de justícia.’

La Maria Rosa no pot caminar d’un parell d’anys ençà, en bona part ‘per causa d’una imprudència’: haver assistit a la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012. ‘Quatre hores dreta! Després d’allò la cama va dir prou, però jo hi volia ser tant sí com no i no me’n penedeixo gens. Va valdre la pena’. I si fa cinc anys el passat la removia i no podia amagar un cert sentiment de culpa per no haver fet el camí de tornada i no haver-se pogut dedicar més al futur del país des de Barcelona, ara desprèn una empenta captivadora. Aquell sentiment de culpa s’ha transformat en energia i en una voluntat inequívoca de mirar decididament endavant. Només lamenta una cosa: no haver pogut participar a la Via Catalana. El metge li ho va prohibir taxativament.

La Reina, que enguany farà vuitanta-sis anys, no ha perdut ni un bri de tendresa quan parla. ‘La independència la veurem al novembre, oi?’, diu, recordant que la vida s’escurça cada dia i que no vol morir-se sense veure-la. I explica amb orgull com la seva filla, la Daniela Grau, ha recollit desenes de signatures aquestes setmanes amunt i avall del Rosselló per a la campanya ‘Signa un vot per la independència’ de l’ANC. 

A tots tres, els hem fet aquestes quatre preguntes:

1. D’ençà que vam parlar, fa cinc anys, han passat moltes coses. Com veieu ara el procés sobiranista que viu el país?

2. Ha canviat la societat nord-catalana arran del procés?

3. Creieu que la veureu, la independència?

4. El camí decidit cap a la independència és també una manera de fer justícia per a tots els que es van haver de viure l’exili, com vós?

Josep Sangenís:  ‘Que s’afanyin, collons, que aquesta merda de càncer no se m’acaba de curar’

1. No em tractis de vostè, carai. A veure, ara sembla que hi ha una mica més de democràcia. Això sí, fingida, no gaire neta encara, però una mica més sí. I per descomptat n’hi ha més que no quan hi havia el porc camacurt d’en Franco. I sí, sembla que Catalunya va cap a la independència. Jo sempre he anat en contra de les fronteres i encara que la independència vulgui dir fer-ne més, penso que la independència aniria molt bé, perquè ja n’hi ha prou que Espanya xucli de les mamelles de Catalunya. Sempre s’ha fotut un fart de xuclar. Ara, cal fer-la bé la nova Catalunya independent, eh. Si no, tot això no haurà servit de res.

2. Jo sóc dels que pensa que la societat d’aquí no han canviat gaire. Ràdio Arrels i la Casa de la Generalitat a Perpinyà ho veuen una miqueta diferent, però francament aquí encara n’han de canviar moltes, de coses. 

3. Tant de bo, però que s’afanyin, collons, que aquesta merda de càncer no se m’acaba de curar. Jo crec que trigarà una mica més, la independència no és pas cosa de mesos. Però jo sí, jo la vull veure, d’una vegada. Ara, amb els politicots jo no hi tinc gaire confiança. Espero que la gent continuï empenyent i exigint encara més, perquè dels polítics no te’n pots pas refiar mai. Recordeu que vam parlar de Puig Antich fa cinc anys? Doncs no n’hi ha pas cap més de PuigAntich. I faria falta.

4. Justícia? No ho sé. Tothom diu que cal perdonar, oi? Doncs aquí encara ningú no ha demanat mai perdó! La independència serviria per honorar molts dels que van assassinar, molts dels que s’hi van deixar la pell. També per a molts dels que vam haver de marxar, però amb independència o sense, fins que qui ho ha de fer no hagi demanat perdó, no es podrà ni començar a parlar de justícia. Ni de lluny. Ara, de moment, anem endavant, oi tant que sí. I salut!

Maria Rosa Marmer: ‘Poder veure la independència és l’únic que encara em fa viure’

1. Han passat cinc anys i jo m’he fet molt gran, eh. Però continuo fent tot el que puc per Catalunya. Vaig anar a la manifestació de l’Onze de setembre del 2012. I vaig estar dreta durant quatre hores! No em va anar gens bé, perquè els metges ja m’havien dit que no podia estar tanta estona dreta. I des de llavors que ja quasi no puc caminar. La cama va dir prou, però jo hi volia ser tant sí com no i no me’n penedeixo gens. Va valdre la pena. No hi volia faltar de cap manera. Jo sempre he dit que els catalans primer s’havien d’unir i que després ja es discutiria si volíem l’estat d’una manera o d’una altra. I ara ens hi hem acostat una mica, oi? Mireu, el president de la Generalitat no hi estava pas gens d’acord, de demanar la independència, però hi ha estat ben obligat. Alguna cosa ha canviat.

2. Aquí també ha canviat una mica. I espero que canviï encara més. Mireu, fa pocs dies vaig anar a signar un vot per la independència. Però aquí no són gaire units. Penseu que encara hi ha molta gent que diu França enlloc de dir Catalunya Nord o, com a mínim, Rosselló. 

3. Jo no vull pas morir-me sense veure-la, la independència! De fet, gairebé diria que visc i que a cama m’aguanta només per veure-la. Poder veure la independència és el que encara em fa viure. No em penso pas morir abans.

4. Oi tant! Els ho devem! És el nostre deure lluitar per la independència. Per a nosaltres, per a tots els que van lluitar en el passat i per a les generacions futures. A més, Espanya també ens ho deu. Voldria afegir una cosa: hi ha molts refugiats que no tenen el passaport per poder votar al referèndum. Sobretot els fills i els néts dels refugiats. I aquests també haurien de poder votar, oi? Com ho faran? La vida ens ha obligat a viure lluny, però això no hauria d’impedir de poder votar pel futur del nostre país. Jo sí que tinc els papers espanyols, però fins i tot així costa de votar. En les últimes eleccions al parlament m’hi van posar tota mena de dificultats. I després vaig saber que havia passat el mateix a molta gent d’aquí, d’Alemanya, d’Anglaterra… Els havien prohibit de votar! Si ja ens ho van posar difícil aleshores, imagineu-vos ara pel referèndum! Per exemple, el meu germà votaria i no té passaport espanyol. Els meus nebots igual. Cal trobar una manera perquè puguin votar, perquè molts ho voldrien fer, encara que fos només pels seus avis o pares. Per dignitat.

Reina Humbert: ‘És una manera d’honorar tots els que van lluitar, van morir o van haver d’exiliar-se’

1. És una cosa fantàstica. Fa cinc anys no em podia ni imaginar que els catalans podrien finalment arribar a la independència i obtenir llur identitat plena.

2. Ha canviat força. La gent aquí ha comprès que el català és una llengua culta i que els catalans són un poble intel·ligent. La meva filla recull signatures per al vot per la independència a Perpinyà i va prou bé.

[La filla, Daniela Grau, s’afegeix a la conversa telefònica. Parla ella: ‘Faig part de l’ANC d’aquí, de Catalunya Nord. Ja hem fet firmar a Perpinyà, a Prada i a Ceret. I ha estat un èxit. A més, i això és una novetat, el diari local d’aquí, l’Independant, tradicionalment anticatalà i al servei de l’estat francès, va fer un elogi de la iniciativa i va parlar en positiu de la visita de Carme Forcadell i Muriel Casals a Perpinyà, sense manipular ni amagar res. La societat de Catalunya Nord no ha canviat tant com al sud, ni de lluny, però s’obre una escletxa d’esperança i de motivació encara més forta per als independentistes d’aquí.’] 

3. Espero que sí. Jo espero veure-la. Bé, la veurem segurament al mes de novembre, oi? Jo la vull veure i enguany faré vuitanta-sis anys…

4. Sí, és una manera d’honorar tots els que van lluitar, van morir o van haver d’exiliar-se. Molts dels que són al cel, molts avis vostres, descansaran una mica més feliços. Són ells els que han fet possible que ara siguem aquí. Ells han fet de continuació per a la nostra identitat i la nostra lluita. Com la meva família, per exemple, la família Grau, des de fa tres-cents anys, ha lluitat per la identitat catalana des d’aquí, contra els francesos i els espanyols que ens van partir en dos i que no ens deixen ser catalans. Per a totes aquestes família seria un homenatge.

[La Daniela es torna a afegir a la conversa: ‘És un acte de justícia per als exiliats, però també per a tots aquells que al llarg dels segles han mort per Catalunya. Aquí, els que van lluitar contra l’annexió van ser torturats i degollats a la presó de Perpinyà. D’herois, en tenim a totes les èpoques. Voldria afegir-hi un comentari, si em permeteu: com dèiem, hi ha senyals una mica esperançadors. Ho veig sobretot en el coratge d’algunes persones que se sentien catalanes però que potser no gosaven dir-ho públicament. Per exemple, quan vam anar a recollir signatures a Ceret, una ràdio local francesa va preguntar a dos senyors que havien signat, un dels quals no va dubtar a dir que era un antic policia, si estaven a favor de la independència. I van dir que sí, però que estaven a favor de la independència de la Catalunya sencera, la Catalunya reunificada, no només de la del sud. Van explicar que no se sentien francesos i que enlloc de decidir si Catalunya Nord havia de ser part de la regió de Montpeller o de Tolosa, ells volien que la seva capital fos Barcelona. Mai de la meva vida no havia sentit públicament declaracions com aquestes expressades per unes persones que no eren, diguem-ne, independentistes reconegudes. Per tant, el que passa ara a la Cataunya del Sud pot ajudar a fer perdre la por i a tenir coratge a molts catalans del nord. Queda molt per fer, però és molt il·lusionant.’]

 

Font: Vilaweb.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en ANC. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s