Tant sí com no, independència – Pere Cardús


La vigília de la declaració d’independència, encara hi haurà algun grup que publicarà un manifest i em tornarà a sorprendre. Pot ser que en aquells moments la situació sigui d’una tensió inaguantable que ara no ens podem ni imaginar. Però sí, encara hi haurà un grup que exigirà una última cabriola enmig del foc de l’adversari. De fet, n’hi haurà dos, de grups: per una banda, el de Navarro que, enmig del bombardament, continuarà exigint a Mas que dialogui amb Rajoy; i per una altra, els pro-referèndum ‘tant sí com no’ que, malgrat totes les prohibicions, amenaces i impediments logístics i tècnics, amb el seu discurs continuaran laminant la legitimitat d’una proclamació d’independència del parlament. És que si no tenim més amics és perquè no ens dóna la gana!

‘Les declaracions del president Artur Mas i d’altres representants polítics, segons les quals, si el govern espanyol no s’avé a acordar una consulta, es convocaran unes eleccions plebiscitàries, són una invitació al govern central [sic] a impedir la consulta.’ Aquesta és una de les justificacions d’un manifest presentat aquesta setmana a favor del referèndum i contra les eleccions amb caràcter plebiscitari. No cal llegir-la dues vegades per veure-hi la trampa, oi? Fan com si el govern espanyol no hagués anunciat per terra, mar i aire la voluntat absoluta d’impedir ‘tant sí com no’ la consulta. Culpar la víctima de les decisions de l’agressor és un recurs ben peculiar, però prou estudiat des de la psicologia.

El text també diu que ‘el referèndum és un mecanisme molt més participatiu, democràtic i legitimador’. Però no veig per enlloc que un referèndum sigui més participatiu que unes eleccions –com si la gent no anés a votar igualment o fins i tot més–; tampoc no entenc per què ha de ser més democràtic ni legitimador. Tot plegat és força sorprenent i massa gratuït. I a partir d’aquestes consideracions, la resta consisteix a abocar un cúmul de sospites i de desconfiança que no té cap rigor en termes d’anàlisi política. Frases com ‘això podria fer que es reconduís a través d’un nou pacte amb el govern espanyol’ o ‘dubtem de la voluntat de dur a terme una declaració unilateral d’independència’ no demanen grans anàlisis perquè es comenten soles.

Jo vull la independència. M’agradaria expressar aquesta voluntat personal i col·lectiva en un referèndum d’autodeterminació amb garanties i legitimitat. Les garanties són de caràcter tècnic i logístic i depenen en bona part de la cooperació de totes les institucions públiques. La legitimitat pot ser una conseqüència de complir les garanties, però també depèn de l’aval de la comunitat internacional. Sobretot quan no hi ha cooperació de l’estat que volem abandonar. Repeteixo: vull la independència. Si pot ser amb un referèndum, millor. Si el referèndum no té garanties ni l’aval de la comunitat internacional, vull la independència igualment. És a dir, vull la independència tant sí com no.

No deixa de sorprendre’m aquesta capacitat de fer-nos més difícil allò que ja ho és molt i que ningú no ens assegura que acabi bé. Em puc imaginar quines intencions de fons mouen la voluntat de carregar de pedres la motxilla de qui mena el procés d’independència, però em temo que massa sovint s’actua inconscientment i amb un excés de frivolitat. Ha de quedar ben clar que ara l’objectiu és la independència. És un objectiu urgent i inajornable que ens ha de permetre de fer molts més canvis també necessaris i urgents. No ens podem afegir requisits a això tan complicat que volem fer, requisits que vagin més enllà del caràcter pacífic i democràtic. A més, el referèndum s’acabarà fent. La diferència és si el podem fer consultivament –com el d’Escòcia i tots els referèndums d’aquesta mena– abans de la proclamació, o si l’haurem de fer com a instrument ratificador de la declaració d’independència.

Perquè ningú no pugui dir que no ho ha entès: vull la independència tant si es vol com si no es vol; i la vull costi què costi; ha arribat el moment de la independència caigui qui caigui; i l’aconseguirem passi què passi. Que sí, que proclamarem la independència vulgues no vulgues i tant si plou com si fa sol. És a dir, si li pesa o si li plau, independència. Peti qui peti, ho aconseguirem!

Font: Vilaweb 6 de març del 2014

http://www.vilaweb.cat/mailobert/4177280/tant-independencia.html [Consulta: 01-04-14]

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en ANC i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s