Tots els colors del NO


El rebuig del Congrés a cedir la competència per fer el referèndum és un més d’una llarga llista dels que han entelat sempre els avenços del catalanisme polític

El primer projecte d’Estatut, el 1919, ni es va arribar a votar, i els del 1932, el 1979 i el 2006 només van ser aprovats després d’haver estat sensiblement retallats al Congrés

13/04/14 02:00 – BARCELONA – IVAN VILA
 

El no rotund –una rotunditat del 85%– amb què el Congrés dels Diputats va respondre dimarts a la petició de transferir a la Generalitat la competència per convocar un referèndum d’autodeterminació és un més dels molts amb què les institucions espanyoles han entelat la progressiva consecució dels anhels del catalanisme polític, sempre molt per sobre del que l’Estat estava disposat a concedir. És per això que el relat de la recuperació de l’autogovern català d’ençà que, fa cent anys, la Mancomunitat va suposar la primera pedra de tan vasta obra, és necessàriament irregular, marcadament discontinu.

No tots els nos, és clar, han estat tan categòrics, malgrat aquelles dues rebregades afirmacions dels presidents espanyols erigides en fundacionals. La primera –que Narcís Jordi Aragó recordava en aquest diari dilluns–, la d’Antonio Maura quan el 1907, i en resposta a una tèbia petició de Solidaritat Catalana, que volia que es reconegués en les lleis “la personalitat de la regió”, va replicar: “¿Queréis la personalidad para materia puramente local? Sin tasa se os reconoce. ¿Queréis la personalidad para hacer jirones la inconsútil túnica de la soberanía de la patria? Nunca, nada.

La segona, la que el comte de Romanones, nou anys després i també al Congrés, va fer servir per deixar clar que els desitjos autonomistes atiats des de la Mancomunitat serien fútils: “Pero de autonomía política, de eso no consentiré que se hable, jamás, jamás, jamás.” “A cada jamás, el comte augmentava el diapasó de la seva veu arribant a fer un gall estrident que, juntament amb la cara ferotge que feia en llançar-lo, provocà la riallada general de la cambra”, recorda Francesc Cambó en les memòries.

La història que encara havia d’arribar va acabar desmentint Maura i Romanones, és clar, però atesos els precedents, potser era difícil de preveure: quan, el 1885, es va lliurar al rei Alfons XII el Memorial de Greuges que havia redactat Valentí Almirall, el no va ser del tipus silenciós, el del silenci com a resposta. Era el primer cop que el catalanisme expressava formalment a les institucions estatals queixes i anhels, prenent com a model el memorial de greuges que el 1760 havien redactat i lliurat a Carles III vuit membres de l’antiga corona d’Aragó.

Quan Romanones va pronunciar el “jamás, jamás, jamás”, segle i mig després, ja es coïa un duel sobiranista que va derivar, amb les ambicions convenientment rebaixades per la Lliga de Cambó, en un primer projecte d’Estatut d’Autonomia, que l’assemblea de la Mancomunitat va aprovar el gener del 1919. L’exposició del projecte que va fer Cambó a les Corts va ser rebuda amb esbroncada. Però el rebuig no es va fer carn, és a dir, votació, perquè, en un context de gran inestabilitat política, les Corts es van dissoldre abans.

El primer cop que finalment es va votar un Estatut català va ser el 1932. Un any abans, Macià havia declarat la República Catalana, a la qual va renunciar a canvi de poder avançar en l’autogovern. L’avantprojecte, redactat a Núria i aprovat per la Diputació i la Generalitat, i també en referèndum pel 99% dels electors, tenia un caràcter marcadament sobiranista, però al seu pas per Madrid va ser retallat substancialment. Si el text original plantejava una estructura federal dins la qual Catalunya es definia com un estat amb nombroses competències, entre les quals recaptar els impostos, i amb el català com a única llengua oficial, l’Estatut aprovat finalment liquidava moltes de les noves atribucions i el dret d’autodeterminació consagrat en el preàmbul, definia Catalunya com una “regió autònoma” sense capacitat recaptatòria i amb ingressos cedits per l’Estat i consagrava la cooficialitat de català i castellà. El text que va entrar al Congrés i el que en va sortir “eren dos estatuts diferents”, conclou l’historiador Lluís Duran, que treballa en el recull de greuges de les institucions espanyoles a Catalunya, que impulsa el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Duran recorda que l’Estatut, efímer, es va aprovar pocs dies després de la Sanjurjada, i que l’ombra dels militars era explícita. Una ombra que, mig segle després, va tornar a planar sobre el disseny del nou estat democràtic i autonòmic que havia de succeir el no gegantí que el franquisme havia suposat per a qualsevol aspiració catalanista, i democràtica. En l’Estatut del 79 també van caure competències previstes en el projecte redactat a Sau, com ara la de convocar referèndums. Les rebaixes, doncs, tampoc aquí es van evitar, tot i que a Sau ja no havien arribat a introduir en el text exigències més elevades com ara el concert econòmic plantejat per ERC i CDC.

Després va arribar el cafè per a tothom, formalitzat amb la Lohapa, i la política de peix al cove dels governs de Pujol, perllongada pels tripartits i que va acabar precisament amb la reforma de l’Estatut, que també va tenir, com la petició de dimarts passat, una presentació a tres: en aquell cas, Manuela de Madre, Josep-Lluís Carod-Rovira i Artur Mas. Aleshores, però, la sessió va acabar amb un sí. A la tramitació. L’Estatut, pactat entre Mas i José Luis Rodríguez Zapatero, va tornar de Madrid passat pel ribot, en paraules d’Alfonso Guerra. Després, el TC va completar la retallada.

I d’allà a la presentació a tres i el no d’aquesta setmana, un pas. Un no també categòric, però no més que aquell “nunca, nada” de Maura o aquell triple “jamás”. I recordin la coda amb què el mateix Romanones va rematar el seu estirabot, i que queda confirmada per tot el que ha plogut des d’aleshores: “Naturalmente que, al decir jamás, me refiero al momento presente.

Els altres fracassos de la via 150.2

L’ús de la via 150.2, la utilitzada dimarts per demanar el traspàs de la competència per convocar un referèndum, va ser aprovat pel Parlament en tres ocasions més, però sempre sense resultats. Va ser, en els tres casos, l’any 2003, però només un va arribar al Congrés. Els altres dos feien referència a sol·licitar el traspàs dels serveis meteorològics i els tràmits notarials: en els dos casos es va aprovar fer la petició mitjançant l’article 150.2 de la Constitució, però no es va arribar a formalitzar.

L’altra qüestió, la que sí que va arribar al Congrés, també feia referència, precisament, a transferir la competència per convocar referèndums. ERC va entrar la proposta al Parlament català el 1999, i no es va debatre i aprovar fins passats quatre anys, curiosament, també, en el ple de comiat de Pujol. La demanda va arribar al Congrés el 2006, però es va rebutjar sense que ni tan sols hi hagués debat.

Font: El Punt Avui, diumenge 13 d’abril del 2014

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/732735-tots-els-colors-del-no.html?dema=1&cca=1 [Consulta: 13-4-14]

 

 

 

Pompeu Fabra entrega a Macià milers de postals en defensa de l’Estatut de Núria Foto: ARXIU.

Imatge

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en ANC. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Tots els colors del NO

  1. RICARDO ha dit:

    L`historia d`un poble és escrita amb ;;letra del cap i el cor i la tradició.

    M'agrada

  2. RICARDO ha dit:

    L`historia d`un poble és escrita amb lletra del cap i el cor i la tradició.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s