Independentisme insolidari (?)


VICENÇ VILLATORO |

07/05/2014

Circula una explicació caricaturesca i d’economicisme d’estar per casa segons la qual els processos independentistes serien l’expressió de l’egoisme insolidari de les comunitats riques, que, cansades d’ajudar -com és la seva obligació- les comunitats pobres, voldrien volar en solitari per deixar penjats els desafavorits.

La caricatura s’aplica al cas català o al suposat independentisme de la Padània italiana. I, amb efectes retroactius, a les Repúbliques bàltiques o a Eslovènia. També s’aplica de resquitllada al cas escocès, rics o amb perspectives de ser-ho des que van trobar petroli al mar del Nord. Costa molt aplicar-la a Eslovàquia o al Quebec. En qualsevol cas, no sembla una explicació que funcioni per al conjunt dels casos, ni tan sols per a cadascun dels casos en particular.

Sense entrar de moment en qüestions d’identitat i, per tant, quedant-nos, com fa aquesta explicació caricaturesca, en els àmbits dels interessos, he de dir que no crec que els processos independentistes s’expliquin perquè els rics es volen espolsar els pobres del damunt. Hi ha hagut propostes independentistes sòlides a comunitats riques i a comunitats pobres dins dels respectius estats. Crec que es produeix una pulsió independentista quan una comunitat, rica o pobra, té la sensació generalitzada i justificada que les polítiques que fa l’estat al qual pertany no les fa a favor dels interessos d’aquesta comunitat, sinó en funció d’uns altres interessos. Quan té la sensació que l’estat que l’hauria de protegir la deixa a la intempèrie i que les eines de l’estat que l’haurien d’ajudar no l’ajuden o fins i tot la perjudiquen. Quan té la sensació que l’estat al qual pertany no és el seu, perquè no exerceix d’estat seu, de protector i salvaguarda dels seus interessos.

En la selva del món, una economia -comencem per l’economia- no pot sobreviure sense un estat que legisli, actuï i construeixi a favor de les seves necessitats específiques i diferenciades. És evident que l’estat és el còmplice necessari d’una economia, creant les infraestructures que necessita, les lleis que li convenen i les accions de promoció que l’afavoreixen. Certament, dins de cada comunitat hi ha una franja d’interessos divergents, perquè hi ha classes socials diferents. Però també hi ha una part important d’interessos confluents, un bé comú. Quan es produeix l’independentisme? Quan una comunitat té la sensació que l’estat no actua a favor del seu bé comú, sinó del d’un altre, diferent del seu i de vegades fins i tot contradictori. Per exemple, a Catalunya els ciutadans tenen la percepció que la política d’infraestructures de l’estat espanyol (autopistes, autovies, aeroports, trens) no està dissenyada en funció de les necessitats de l’economia catalana, sinó a favor de la promoció econòmica de Madrid, de vegades en competència amb Catalunya. L’acció de l’Estat, allò que publica el BOE, no protegeix, promou i defensa els interessos compartits dels catalans, sinó uns altres interessos. Això mateix pensaven els eslovacs. Això pensen els escocesos.

Una economia que té uns interessos diferenciats i específics necessita un estat còmplice. Quan l’estat no és còmplice teu, sinó que és còmplice d’algú altre que té uns altres interessos, n’has de crear un que ho sigui, de teu. Però això que val per a l’economia val també per a la cultura. Per a la llengua. Per a la identitat. Per a l’esport. Per a moltes coses. Fa cent anys una comunitat podia conservar la seva cultura, la seva llengua, fins i tot la seva economia, sense la complicitat d’un estat, per la força de la societat civil. Ho ha fet Catalunya al llarg del segle XX. A hores d’ara ja no pot ser. I si tens la sensació que un estat es nega a protegir els teus interessos culturals, lingüístics i identitaris específics, que és i vol ser l’estat d’una altra cultura, una altra llengua o una altra identitat, passa el mateix que amb l’economia: n’acabes volent fer un a la mida dels teus interessos, i no suportar i finançar un estat a la mida d’uns interessos molt respectables, però aliens. I tant se val que siguis ric o pobre. L’estat et pot anar a favor siguis ric o pobre. I en contra. Siguis ric o pobre. Com a persona i com a comunitat. Em sembla que és bastant comprensible que tots, rics i pobres, vulguin un estat que els vagi a favor. Perquè el necessiten. 

Font: Diari Ara 7 de maig del 2014.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Independentisme-insolidari_0_1133886604.html [Consulta: 16-5-2014]

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en ANC i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s