La violència del procés


El professor Manuel Cruz, president de l’entitat Federalistes d’Esquerres, ha escrit recentment que, al voltant del procés català, hi ha “benevolencia de algunos de mis conciudadanos con determinadas formas de violencia blanda” la qual cosa, segons ha afegit, li evoca algunes imatges de les pel.lícules de Torrente, tot i que unes línies abans no pot estar-se de relacionar el sobiranisme amb “la escena de la película Cabaret en la que un grupo de jóvenes nazis, brazo en alto, irrumpían en un merendero de montaña alpino e invitaban a todos los asistentes a cantar con ellos Tomorrow belongs to me”. No perdré ni un minut en comentar aquesta comparació, que s’inscriu, com d’altres, en l’intent sistemàtic de desfiguració i denigració d’un moviment democràtic i pacífic que, com sap perfectament Cruz, no té cap relació amb la doctrina destructiva imperant a l’Alemanya dels anys trenta. El que m’interessa és abordar l’assumpte d’una suposada violència –tova o dura- vinculada al procés sobiranista. I, en aquest aspecte, li he de donar la raó al professor: hi ha violència, efectivament. És fàcil d’il·lustrar aquesta realitat.

Violència dins el procés sobiranista és, sense dubte, que des de la fiscalia general de l’Estat s’obligués a renunciar al càrrec a l’anterior fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, perquè havia gosat dir que calia escoltar la ciutadania. Violència dins del procés és que el Govern espanyol decidís que no se li renovava la càtedra Príncep d’Astúries de la Fundació Endesa a la Universitat de Georgetown a la prestigiosa economista Clara Ponsatí, perquè havia manifestat públicament, les seves opinions favorables a la independència. Violència dins del procés és que la diplomàcia espanyola impedís la presentació anunciada de la novel.la Victus, d’Albert Sánchez Piñol, a la seu d’Utrecht de l’Instituto Cervantes. Violència dins del procés és que el Consell General del Poder Judicial es plantegi apartar el jutge Santi Vidal de la carrera judicial per haver pres part, en el seu temps lliure, en la redacció d’un esborrany de Constitució per a Catalunya. Violència dins del procés és que s’hagi publicat com a fet cert –inspirat per clavegueres oficioses- que Xavier Trias tenia comptes no declarats en bancs d’Andorra i Suïssa, extrem que l’alcalde de Barcelona va poder negar rotundament amb documents. Violència dins del procés és que l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural hagin estat víctimes d’atacs informàtics i de diverses campanyes de desinformació des de determinats mitjans. Violència dins del procés és que la Fiscalia hagi decidit posar querelles contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau per la consulta alternativa del 9-N. Violència dins del procés és també que un grup de feixistes espanyols (aquests sí amb el braç ben alt com en el film Cabaret) ataqués la llibreria Blanquerna, seu de la Generalitat a Madrid, durant un acte amb motiu de la Diada, l’any 2013.

És dura o és tova, aquesta violència que he detallat? Federalistes d’Esquerres podria, per exemple, convocar un seminari i analitzar amb finor la naturalesa d’aquesta violència, no esmentada per Cruz. Segur que una entitat tan interessada en afavorir el diàleg compta amb ments molt preparades per avaluar el problema en tota la seva complexitat. Amb tot, potser el que alguns ara anomenen violència sobiranista (tova, dura o semitova) no és altra cosa que la pèrdua de la posició ideològica i social dominant, ni més ni menys. Qui durant anys ha controlat el pati, des de mitjans, càtedres universitàries i editorials, acostuma a portar molt malament l’aparició de fenòmens que esquerden, qüestionen i capgiren el món confortable en el qual s’ha viscut i s’ha exercit una forma de poder. Quan certs intel·lectuals o similars tenen una mica de poder no són millors que els polítics o els banquers, al contrari. I quan senten amenaçat aquest poder també es poden posar molt nerviosos.

El sobiranisme era un element amb el qual molts professionals de la paraula i el funcionariat acadèmic no hi comptaven. Estaven mentalitzats per al combat típic en l’eix esquerra-dreta però no pas per haver de discutir sobre una Catalunya independent. Per això una sortida habitual de no pocs intel·lectuals catalans contraris al sobiranisme és ridiculitzar diàriament la part de societat que ha abraçat aquesta idea, sempre des d’una suposada superioritat moral i professional que s’atorguen ells mateixos. Aquesta actitud de permanent superioritat i menyspreu en jutjar un moviment democràtic i pacífic és també una forma de violència. Una violència que busca rebaixar l’entitat de l’altre per presentar-lo com un ximple, un idiota. L’operació és fàcil, només cal amollar alguna frase, com de passada, on es concentri la mentida i l’odi a parts iguals, com fa l’esmentat Manuel Cruz en un article de l’any 2012, molt interessant: “Para ser nacionalista, en cambio, no hace falta haberse leído un solo libro: basta con apelar a un sentiment, el cual se da por descontado”. El sobiranista és, com tothom sap, un inculte, un primari, Cal convertir l’enemic en una caricatura perquè el pim-pam-pum faci més soroll. Els unionistes (federalistes d’esquerres inclosos) lluiten contra infrahomes, tenen molta sort.

Font: Blog del periodista Francesc Marc Alvaro, 12 de febrer del 2015
http://www.francescmarcalvaro.cat/ca/2015/02/12/la-violencia-del-proces/ [Consulta: 13-2-2015]

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en ANC. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s