Vots des de l’estranger: un escàndol romà. / #27S2015 #CamídelaIndependència #Democracy


vicent-partal

Editorial Vicent Partal, vilaweb, 2 d’octubre del 2015

L’escàndol més gros del 27-S és la maniobra de l’estat per a impedir o dificultar en extrem el vot dels catalans a l’exterior. Per la senzilla raó, sabuda de tothom, que aquest vot és més sobiranista que no el de l’interior, cosa que s’ha confirmat en el recompte d’aquestes eleccions: Junts pel Sí i la CUP han obtingut el 64,11% dels vots.

El problema no són els vots rebuts, sinó els milers de vots que no s’han pogut efectuar. Insistesc que, segons que sembla, per un boicot sistemàtic del govern espanyol. La Generalitat ha obert una web per a denunciar aquesta situació, i fa ben fet. Els tribunals europeus, ni que siga d’ací a anys, posaran a lloc el govern de Madrid per aquesta violació dels drets bàsics de ciutadania.

El cas més escandalós ha estat el de Roma. Com és sabut, un error burocràtic ben oportú va fer que els votants que havien d’enviar el seu vot al consolat espanyol en realitat l’enviassen a una adreça inexistent. I la polèmica sobre la intencionalitat del fet ha esclatat. Perquè sí? No. Perquè no és la primera vegada que passa, però sobretot perquè el servei diplomàtic espanyol desperta recels més que justificats.

El servei exterior espanyol és un desastre monumental. De totes les funcions i departaments de l’estat espanyol, aquesta, l’assistència a l’estranger, és la pitjor de totes. De llarg. Entre més motius, perquè és a les mans d’una casta limitada que, si és que representa res, representa la pitjor Espanya imaginable.

Mirem Roma. L’ambaixador –per tant, qui en última instància hauria de donar explicacions sobre l’episodi– es diu Francisco Javier Elorza Cavengt. A la majoria, potser això no us diu res. Però potser començareu a entendre alguna cosa quan us explique que també és això que en diuen el marquès de Nerva. Que és marquès, vaja. I tal vegada ho entendreu del tot si us explique qui era son pare. Son pare era Francisco Javier Elorza y Echániz, marquès de Nerva per matrimoni. Un home que va tenir responsabilitats molt altes en l’àmbit diplomàtic de l’estat espanyol des de l’any 1960. Quan l’estat espanyol, com tots deveu recordar, era una dictadura. Més tard, arribada la democràcia, naturalment que va continuar tenint càrrecs. I va tenir quatre fills, tres dels quals són alts càrrecs de l’estat o ho han estat. Tres de quatre.

El lector pot opinar que això són aspectes intranscendents en què no m’hauria d’aturar: tothom té un pare i una mare. És cert, però és que una de les característiques del servei exterior espanyol és l’enorme quantitat de fills que, per dir-ho d’alguna manera i no és literal, hereten els càrrecs del pare. Esborrona repassar-ne la llista i comprovar sobretot quins pares eren: la flor i nata del franquisme. Tots els diplomàtics de la república foren depurats al final de la guerra però cap diplomàtic de la dictadura, ni un, no fou depurat quan arribà el règim actual.

Accepte la queixa, però. Que el senyor ambaixador a Roma siga marquès i hereu de son pare descriu en tot cas com arriba a ser d’endogàmic el servei exterior espanyol, però no hauria de predisposar a res. Cert. Tanmateix, el problema és que el senyor marquès, a més, parla i escriu.

Tots deveu recordar, per exemple, quan el Corriere della Sera va publicar una llarga entrevista amb el president Mas i l’ambaixador, fill de manaire franquista i marquès va irrompre en la premsa italiana afirmant a tort i dret que el president de la Generalitat falsejava la realitat. I supose que algú li devia fer notar que el president de la Generalitat és una alta autoritat de l’estat que ell representa a Roma…

Amb poc efecte, però. Perquè mentrestant, ell es dedicava a explicar coses tan insòlites com ara que Catalunya no havia existit mai com a entitat independent, que Espanya és el país més antic d’Europa o que el dèficit fiscal no és únicament inexistent, sinó que Catalunya en realitat, atenció!, té un superàvit fiscal del 2,1% anual. Afirmació, per cert, desmentida pel Ministeri d’Hisenda espanyol, que ha reconegut un dèficit del 3,75%. Molt lluny del dèficit real que han calculat els economistes, que és del 8%, però dèficit al capdavall.

Bé, doncs és a les mans d’aquest que hi ha els nostres vots. Cosa que explica que a ningú no li sorprenga gaire què ha passat.

A Europa els estats han modernitzat profundament el servei exterior, tot incorporant-hi professionals de prestigi, joves, amb noves idees. A Europa a cap ambaixador no se li acudiria mai d’atacar un ciutadà del país que representa, per més que hi estiga en desacord. Per un principi elemental de la diplomàcia: el servei diplomàtic d’un estat no és al servei de les polítiques del govern sinó al servei de les necessitats de tots els ciutadans, que són els qui el mantenen. En un país normal, per als treballadors de l’estat que coneixem amb el nom de diplomàtics, no hi ha ciutadans bons a qui protegir i ciutadans dolents a qui perseguir i dificultar els drets. Però no queda més remei que convenir que les coses que passen al servei exterior espanyol són les que són i fan molt més que difícil d’opinar que aquests senyors treballen ‘també’ per a nosaltres.

Font: http://www.vilaweb.cat/noticies/vots-des-de-lestranger-un-escandol-roma/ [Consulta: 3-10-2015]

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en ANC. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s