Defensarem el referèndum i treballarem per guanyar el Sí

referendum20120octubre

L’Assemblea Nacional Catalana celebra que el govern i els partits hagin complert el seu compromís i hagin anunciat data i pregunta pel referèndum. Ara, queden 4 mesos fins l’1 d’octubre, en els quals serà tan important defensar la democràcia que ens volen prendre com guanyar el Sí que ens durà a un estat independent en forma de república.

Per tot això, esperem ben aviat poder tenir la convocatòria oficial, conèixer el cens i tots els detalls de la votació que ho canviarà tot.

L’ANC estarà sempre al costat del dret de vot de tota la ciutadania de Catalunya, i defensarà aquest dret quan i on calgui, pels del Sí i pels del No, i defensarem el resultat amb la mateixa intensitat.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

Per la República de la cultura

Una cultura singular en un món global.

Agustí Alcoberro. Historiador, professor de la UB i exdirector del MHCat

El principal repte al qual s’enfronten totes les cultures del món és la globalització. Aquesta mundialització pot tenir efectes perversos, com la tendència a la uniformització i a la pèrdua de riquesa cultural, però també en pot tenir de positius, com la capacitat d’obrir els nostres creadors i la nostra indústria cultural al món. Tot depèn de la fortalesa del sistema cultural al qual es pertany. Per això la República catalana resulta del tot imprescindible per a la projecció, i per a la pervivència, del nostre teixit cultural.

L’Estat espanyol sorgit de la Transició ha remat sempre contra la diversitat cultural. Els seus instruments de projecció internacional, com l’Instituto Cervantes, han promocionat exclusivament la cultura feta en castellà. L’objectiu reiterat del Ministerio de Cultura ha estat convertir Madrid en una gran capital cultural, finançant les grans institucions culturals d’estat i les seves empreses culturals. Això ha anat acompanyant de la uniformització de l’oferta a les capitals provincials, tot tendint a marginar les grans institucions culturals catalanes.

De res ha servit que els Estatuts de Catalunya de 1979 i de 2006 coincidissin a proclamar el caràcter “exclusiu” de les competències del govern autònom en matèria de cultura. A la pràctica, el govern de l’Estat ha continuat exercint la seva supremacia, sobre una doble estratègia: la definició del caràcter “concurrent” de les seves competències, que liquidava l’exclusivitat del govern català en matèria de cultura; i l’ofec econòmic de Catalunya i de les institucions culturals catalanes.

Malgrat això, la presència de la cultura catalana al món és avui molt significativa. I mostra una realitat original i amb una gran capacitat creativa. La República Catalana s’ha de proposar potenciar la nostra cultura i generar un autèntic sistema cultural propi que disposi d’altaveus vigorosos al món. Aquesta estratègia passa per l’enfortiment del patrimoni cultural, de la creació i de les indústries culturals.

D’una banda, necessitem dotar d’un autèntic caràcter nacional les grans institucions culturals catalanes: museus, bilioteques, teatres, auditoris, etc. Això vol dir també impulsar una xarxa d’institucions i serveis culturals sobre el territori, que garanteixin la igualtat d’accès a la cultura a tots els ciutadans; millorar les condicions del patrimoni cultural immoble (monuments i jaciments); i enfortir la cultura popular.

D’altra banda, hem de donar suport als nostres creadors, tot facilitant la seva presència en els canals de producció, difusió i comercialització de la cultura. I això ha de suposar també el suport al teixit empresarial, tot garantint la lliure concurrència i evitant l’existència de monopolis. En última instància, hem de garantir que els creadors es guanyin la vida a través de la seva creació i de l’èxit.

La República Catalana haurà de donar un suport decidit a la llengua catalana, i també a la llengua aranesa. Amb la proclamació de la República, el català es parlarà ja a cinc estats –Catalunya, Andorra, l’Estat Espanyol, l’Estat Francès i Itàlia. Però per raons demogràfiques, històriques i de centralitat política, correspondrà a la Catalunya independent jugar un paper clau en la presència de la nostra llengua al món.

La globalització és un instrument d’anada i tornada. En un món global, la nostra identitat i la nostra singularitat són un valor afegit. L’interès que susciten les nostres ciutats prové de la seva personalitat: d’una combinació de convencions pròpies, història, art i maneres de fer que les fa diferents i alhora atractives. No hi ha res més banal que la imitació. En un món global, sempre es buscarà l’original, no pas la còpia. Per això hem d’apostar decididament per allò que podem anomenar “la via catalana a la modernitat”.

La República catalana haurà d’apostar també per la interculturalitat, és a dir, pel respecte i el diàleg entre les diferents llengües i cultures que avui ja conviuen al nostre país, com ho fan als llocs més actius i privilegiats del món. La interculturalitat ha de ser entesa com un element de riquesa, i ha de ser una pràctica diària, un estímul per a la creació i el coneixement i un argument més per fer del català la nostra llengua comuna.

El marc autonòmic actual no pot donar sortida a aquests reptes, ni convertir la cultura catalana en una cultura competitiva en el marc global, ni fer de Barcelona la gran capital cultural. Per tot això també ens cal la República Catalana.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

Diumenge 11, ve un altre juny

referendum20c3a9s20democrc3a0cia

L’Assemblea Nacional Catalana, l’Associació de Municipis per la Independència i Òmnium Cultural convoquen el diumenge 11 de juny a les 12 h, a Barcelona, a Montjuïc, un acte en defensa del referèndum sobre la independència.

Aquesta convocatòria interpel·la tots els demòcrates de Catalunya i de fora. Demostrarem al món que els catalans votarem, digui el que digui, faci el que faci el govern espanyol.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

Presentació del llibre “Zeitnot – El Dietari del Procés II”

El pròxim dimarts 6 de juny a les 19:30 a la llibreria El Full (Carrer Guifré, 109 Badalona).

Presentació El Dietari del Procès II

 

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

La Recerca, eina indispensable de futur

Per construir un país com Catalunya cal apostar per la investigació com a motor econòmic i de prestigi.

Àngel Messeguer. Professor d’Investigació del CSIC i membre de l’IEC

Quan un país es planteja com afrontar el seu futur en ple segle XXI, i més encara si hi ha la tasca -il·lusionant i complexa- de construir un país nou, independent, cal posar sobre la taula un ventall ampli de qüestions i inquietuds d’ordre social i econòmic. I si s’actua amb prou intel·ligència política, aquestes qüestions no s’han de veure només com a resultat d’actuacions a curt termini, necessàries, sinó també com a oportunitats per posar sobre la taula iniciatives que contribueixin a consolidar el futur benestar general. En aquest context, la recerca, entesa com una eina per crear nous coneixements que trobin aplicacions per millorar la qualitat de vida de la societat i obrin vies de desenvolupament econòmic sostenible, és una de les oportunitats i cal aprofitar-la. Una recerca de qualitat no tan sols proporciona prestigi al país que li dóna suport, sinó que permet aprofitar-ne els seus fruits a través del teixit econòmic i social del seu entorn.

Per aprofitar aquesta oportunitat la societat catalana n’ha d’estar convençuda, tot i que el camí per assolir els objectius desitjats tingui encara un recorregut llarg. En proporció a la seva població, les dificultats de pressupost i els entrebancs administratius viscuts, és indiscutible que la qualitat de la investigació feta a Catalunya és de nivell europeu en molts camps, a desgrat de l’obligació d’augmentar el percentatge del PIB que hi dedica fins arribar als nivells dels països europeus amb els quals Catalunya s’emmiralla. Un dels exemples és el camp biomèdic, en què l’excel·lència assolida ens pot fer sentir orgullosos.

Amb tot, també hi ha punts foscos. Un dels més importants és la falta de convicció del sector privat per convertir-se en un motor del sistema de recerca i desenvolupament. En aquest context, el país haurà d’oferir les facilitats convenients d’ordre fiscal i de gestió administrativa per incentivar les empreses a creure en el sistema de creació, protecció i explotació de nou coneixement, i a invertir-hi recursos. Aquesta política ha d’anar acompanyada de l’acostament entre el sistema educatiu i el productiu, mirant de superar les barreres històriques entre els dos mons. L’exigència per part de la societat perquè es faci un ús adequat dels seus impostos hauria incloure l’àmbit dels diners posats en recerca i el profit que en treu el país.

Aquesta exigència ha de recaure també, i de forma molt clara, en el sector públic. Volem un país nou no per imitar i continuar els defectes d’aquell de qui ens volem lliurar, sinó per innovar també en política i manera de fer les coses. Catalunya ha de poder demostrar la capacitat de gestionar els recursos dels seus ciutadans amb honradesa i eficàcia. I els seus governants han de tenir la valentia de fer front als reptes no només de l’endemà, que n’hi ha de molt importants, més sabent d’on venim, sinó als que ajudaran a configurar un país de futur en un món tan competitiu i ampli com el que tenim al davant. En el camp de la recerca, ser valents per definir polítiques a anys vista, que no depenguin del govern de torn i de les seves ambicions partidistes i menudes, i on hi entrin les d’una educació secundària i superior de qualitat. L’increment en la inversió respecte al PIB ha d’anar paral·lela a la d’educació. El país necessitarà gent formada en els coneixements bàsics i en les tecnologies més modernes que hi donen suport. Aquesta gent ha de rebre la formació, sigui dins de les fronteres o millor fora d’elles, que els faci madurar i excel·lir com a investigadors, per després poder tenir a l’abast un sistema de recerca i desenvolupament, d’àmbit públic i privat, que aprofiti el que s’ha invertit en ells i on puguin desenvolupar les capacitats adquirides, amb els controls d’exigència imprescindibles. L’educació de la societat ha d’incloure també la informació necessària perquè aquesta societat sigui conscient de la riquesa i de l’aposta que representa un sistema sòlid de recerca i desenvolupament, i n’assumeixi l’exigència als polítics que la representin.

Finalment, el sistema de creació i difusió del coneixement no pot defugir el plantejament dels organismes encarregats principalment de portar-lo a terme: universitats i centres de recerca. Un país petit com Catalunya, per poderós que sigui o pretengui ser, no pot pretendre que a totes les seves institucions universitàries i als centres de recerca, públics i privats, s’investigui de tot. Els recursos són limitats, ho seran, per independents que siguem, i Catalunya, per la seva situació social i econòmica, tindrà unes prioritats a curt i mig termini. Llavors, el sistema de recerca i desenvolupament, si vol comptar amb el suport popular que li cal i que forçaria als polítics i gestors a fer-ne cas, a més de fer una recerca de qualitat contrastada a nivell internacional, no ha de viure d’esquena a aquelles prioritats, i ha de saber conjugar una cosa amb l’altra.

Com en tants altres aspectes, si l’aposta il·lusionant que molts dels ciutadans de Catalunya estan fent per la llibertat del seu país tingui contingut, èxit i continuïtat, aquesta aposta ha d’aprovar l’examen de diverses assignatures. La de la creació i sosteniment d’un sistema de recerca i desenvolupament seriós, exigent i valent n’és una. Aquesta determinació serà indispensable per afrontar els reptes i saber eliminar els obstacles que rutines, corrupteles i incompetències posaran, com han fet tradicionalment en aquest i altres àmbits. La il·lusió en un projecte com el que tenim entre mans no ens ha de mantenir únicament als núvols, sinó que caldran els peus ben posats a terra i actuar en conseqüència. Que l’empresa s’ho val.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

Això no es toca

Si Catalunya només pot decidir collonadetes, vigilada per un tutor, per què pot aportar diners com un major d’edat?

Empar Moliner, escriptora

Si el Parlament de Catalunya hi ha qüestions que no pot tocar, és a dir, debatre, vol dir que no és un parlament sobirà. És com un menor, que, si bé pot mirar internet (per fer els deures) hi ha pàgines que té restringides pels encarregats de la seva tutela. Si això és així, si Catalunya és un país no sobirà amb un Parlament amb tallafocs infantil, amb dret a decidir quatre collonadetes i prou, perquè sempre hi ha un tutor que vigila, no és just que Catalunya aporti diners com un major d’edat per mantenir el tutor i els seus parents. No es pot ser una mica sobirà, de la mateixa manera que no es pot ser una mica vegetarià o una mica promiscu.

Si Catalunya no és sobirana és anòmal que en altres èpoques de la vida ho hagi sigut? Si Catalunya no és sobirana és anòmal que justament els seus habitants en reclamin la sobirania? Ara mateix al Parlament de Catalunya hi ha temes que no es poden ni esmentar, s’ha de prohibir parlar-ne, perquè posen en qüestió els límits del regne de Felip VI (regne heretat de Joan Carles I, al seu torn heretat de Francisco Franco). Parlar del que volem per al nostre futur, en tant que habitants de Catalunya, no és legal.

Si això és així, què han de fer els que voten partits republicans i sobiranistes? Pensar que els deixaran existir mentre siguin minoria però que no podran mai dur a la pràctica allò que creuen just si són majoria, perquè llavors posaran en perill la unitat d’Espanya? És tan absurd com permetre un partit feminista a l’Iran per, un cop assolida la majoria, prohibir-li qualsevol gest per la igualtat entre sexes. Que em diguin, clarament, que votar no em serveix de res, doncs.

Mentrestant, dels diners que se’n van a Madrid i no tornen en diuen “solidaritat”, però la solidaritat es tria, no s’imposa. I quan els impostos són tan exagerats que provoquen desigualtats entre els que els paguen i els que els reben, i per tant, injustícia, és més exacte dir-ne “tributs” com sempre s’ha fet.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

I tot això com es farà?

Respostes a certes preguntes sobre el dia D que Catalunya deixarà de ser una autonomia i passarà a ser un Estat.

Jofre Llombart, periodista

Hi haurà un dia, si així ho vol la majoria del Parlament, en què Catalunya deixarà de ser una comunitat autònoma i passarà a ser un Estat. El govern vol que en el pas d’un estadi a l’altre no hi hagi sensació de trencament i que estigui marcat per la normalitat. És a dir, que el ciutadà no noti de manera brusca que dilluns vivia a l’estat espanyol i dimarts a l’estat català.

La intenció és que el pas d’una administració a l’altra sigui per substitució progressiva. Un exemple: el codi penal. Un codi penal no es pot fer d’un dia per l’altre. Solució: el nou Estat català agafa el text del codi penal espanyol i en farà una mena de “copiar i enganxar”, de manera que quedaran garantides dues coses a la vegada: la seguretat jurídica i la plena autonomia del nou Estat català que tindrà l’última paraula amb tot. I a mesura que el nou Parlament vagi legislant ja farà el codi penal que cregui oportú.

Des de principis de l’any 2016, els tretze consellers del govern tenen l’encàrrec de pensar en com s’actuarà en els seus àmbits competencials en tres fases: com seran les primeres hores d’independència, com serà el primer mes d’independència i com serà el primer any d’independència. S’ha pensat al detall qualsevol contingència pròpia de la creació, tranquil·la però irreversible, de la nova administració. Per posar un exemple: ja se sap on cal anar a buscar les peces de recanvi de les centrals nuclears per si hi ha una avaria. En el camp de l’energia està també estudiat qualsevol possible sabotatge per evitar talls d’aigua, de llum o de gas.

El mateix es pot dir del complex entramat informàtic que garanteix des dels semàfors al cobrament efectiu dels sous dels funcionaris. Hi ha empreses multinacionals del ram establertes al territori que han comunicat la seva intenció no només de quedar-se sinó de col·laborar amb les noves autoritats.

La majoria de consultes dels països que, a desenes, van passant pel Palau de la Generalitat s’encaminen més a preguntar si hi haurà mesures econòmiques abruptes (com la nacionalització d’empreses) que no pas sobre la preocupació d’inestabilitat política i social. En qualsevol cas, ara mateix hi ha 3.300 tractats internacionals als quals Catalunya ja es podria inscriure i això va des de la gestió de la salut a turistes que visiten territori català a la convalidació de títols universitaris a través del pacte de Bolonya.

A aquestes veus internacionals se’ls està explicant que la seguretat jurídica és l’obsessió del govern sigui quina sigui la reacció de l’estat espanyol. És per això que es donarà validesa immediata als documents d’identitat espanyol i passaports per no deixar els ciutadans catalans en cap llimb legal. Com és de preveure, aquestes actuacions afecten ports, aeroports i duanes.

I com es pagarà tot això? És la pregunta que, amb lògica, es fan moltes persones a les quals la idea de la independència els pot arribar a seduir però a qui inquieta si cobraran la pensió, el sou si són funcionaris, o les factures si són proveïdors de l’administració: doncs bé, estan sobre la taula diverses fonts de finançament per ‘passar’ els primers dies i setmanes. S’ha calculat des de l’escenari més amable al més dur. És a dir, des d’una independència pactada amb Espanya que inclouria una transició suau amb un acord financer propi de dos països normals (com Txèquia i Eslovàquia) a una situació de bloqueig absolut en què Madrid tanca l’aixeta per complet. En aquest cas, el de màxima violència econòmica, estan plantejades diferents fonts externes i internes. Són fonts variades per no dependre’n d’una de sola i a més complementàries entre sí: des de crèdits internacionals concertats a la creació de bons patriòtics o la possibilitat d’avançament de pagament d’impostos. Aquesta mesura està pensada per a les empreses i grans fortunes: s’oferiria la possibilitat de pagar de cop diversos exercicis (dos o tres anys) de manera que es generaria cash per poder afrontar l’arrencada del nou Estat.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari