Presumpció d’innocència, fins quan?

Estem en un estat en el qual el Ministeri Fiscal és un òrgan jeràrquic. Per començar, el Fiscal General de l’Estat, el nomena el Gobierno i d’ell depenen tots els components de la Fiscalia. Fins i tot sense coneixements de dret, serem capaços de pensar que qui pot decidir si un cas va a judici o no és el Gobierno, mitjançant els fiscals, si més no en aquells casos que tinguin interès per a la seva política. Però hem d’aplicar la presumpció d’innocència! Que algú pugui fer una cosa, no vol dir que la faci.

Ja fa temps que el rebombori a la fiscalia de Catalunya per l’acusació del 9N, les declaracions d’algun dirigent Popular parlant de fiscals amics i els fiscals afinadors de l’exministre Fernández Díaz, van fer créixer sospites sobre si darrere de les actuacions de la Fiscalia hi havia la mà del Gobierno. Però n’hi ha prou amb això per deixar de pensar en la presumpció d’innocència? Podrien ser coincidències o declaracions eixelebrades de responsables polítics poc responsables.

Ara, en pocs dies, hem pogut veure fiscals que semblem defensors en casos especialment sensibles per ser qui és l’acusat, i això tant en temes de corrupció econòmica, com en l’exculpació d’algun membre de la Mesa del Parlament. Pel que fa als temes econòmics, proveu de dir al fiscal que no en sabíeu res de les trampes del vostre marit i que ho signàveu tot perquè estàveu enamorades. A veure si us en lliureu, de la condemna! El cas de l’acusació, o millor dit, de l’exculpació d’un membre de la Mesa del Parlament perquè «en realitat no volia fer allò que va fer, perquè sabem que no és independentista» també és preocupant. En aquests casos, per continuar pensant en la innocència de la fiscalia, haurem d’esforçar-nos una mica més, i creure que la clarividència del fiscal li permet discernir entre el que és amor i el que és delicte fiscal, i saber millor que el mateix exculpat quines eren les seves veritables intencions.

També tenim un Ministre de Justícia que diu que, si els fiscals reben pressions, ho han de denunciar discretament seguint la cadena jeràrquica i no esbombar-ho a la premsa. El primer que se’ns acudeix és, que potser el fiscal queixós sospitava que, pel conducte reglamentari, la queixa no prosperaria. Com pot ser això? Potser les pressions rebudes venien de la jerarquia? Segurament la bonhomia i la innocència del Sr. Ministre han impedit que se li acudís aquesta possibilitat. A més a més, cal suposar que, quan la Fiscal en Cap de Barcelona es queixà, en una roda de premsa, de les, segons ella, pressions i quasi agressions rebudes, i no se’n va queixar pel procediment establert, el ministre devia estar distret.

Tenim raons per continuar creient que la Fiscalia actua de forma independent?

ANC – Badalona per la Independència

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

O juguem tots, o punxem la pilota

La incapacitat de resoldre qüestions quotidianes ha dut a voler la independència moltes persones que no s’ho plantejaven

Per Jofre Llombart, periodista

Una de les acusacions que es llancen contra el moviment independentista és que els seus dirigents s’han oblidat dels problemes reals de la gent. I, dades en mà, és justament el contrari. És precisament la incapacitat de resoldre aquestes qüestions quotidianes les que ha motivat que moltes persones que mai no s’havien declarat independentistes avui votarien Sí en un referèndum. Hi ha dues grans traves: recursos i poder polític real per fer les coses. Cada any els catalans, votin el que votin, paguen en impostos 16.000 milions d’euros que després no retornen a Catalunya en forma d’inversions. Amb aquests diners de més, la Generalitat tindria garantides cada any, les partides de Sanitat, Educació i Transports. Però al marge d’aquest greuge econòmic, que suposa un fre en el desenvolupament de qualsevol país, hi ha una altra qüestió que canviaria si Catalunya tingués total llibertat de moviments: poder decidir sobre cada àmbit de la vida. Sense anar més lluny, en els últims anys el Tribunal Constitucional ha tombat desenes de mesures de caire social ja aprovades pel Parlament. És el cas conegut de la pobresa energètica, però també la possibilitat de cobrar un impost als bancs per a grans fortunes, protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents, cobrar un impost per cada pis buit per dedicar-lo a lloguer social o fer polítiques d'igualtat entre homes i dones. Totes aquestes mesures, que res tenen a veure amb el 9N, es podrien estar aplicant si no fos que aquest alt tribunal les ha suspès a instàncies del govern espanyol en considerar que la Generalitat envaïa competències. És allò que la saviesa popular resumeix dient que “o juguem tots, o punxem la pilota”. Doncs bé, el govern espanyol ha punxat 22 pilotes en els últims quatre anys.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

Presentació “Molts granets de sorra” de Liz Castro

Presentació del llibre MOLTS GRANETS DE SORRA de Liz castro, un llibre de idees per canviar el mon, provades a Catalunya. La presentació estarà a càrrec de l’Oriol Codina, membre del Secretariat Nacional de l’ANC. Us hi esperem al Espai Betúlia (Enric Borràs, 43 – 47 08912 badalona) dijous 2 de març a les 19:00 hores.

cartell-molts-granets-2mar2017

 

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

Estat de Benestar: canvi de prioritats i sobirania

Perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat calen mesures arrelades en valors de justícia social i sobirania plena concretada en un Estat propi

Per Ricard Gomà, professor de Ciència Política de la UAB

L’estat de benestar és una de les dimensions clau configuradores de la societat, també a Catalunya. El model de benestar és l’espai d’articulació institucional dels drets socials. Es fa tangible per mitjà de polítiques que incideixen en la distribució de la renda, la qualitat dels treballs, l’accés als mecanismes bàsics de desenvolupament humà (educació, salut, autonomia, habitatge…), la garantia d’ingressos, la cobertura de necessitats bàsiques o l’atenció a situacions de vulnerabilitat. Cada estat de benestar expressa, duna banda, contextos socials: les polítiques es transformen quan ho fan les condicions estructurals (bases demogràfiques, tipus de llars, migracions, canvi tecnològic…) i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles immobiliàries, crisis financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els models de benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables polítiques: valors i prioritats de les majories parlamentàries i de govern; nivells de sobirania i capacitat col·lectiva de decisió; articulació del conflicte per part de moviments socials. Avui a Catalunya l’estat de benestar es troba immers en un escenari de canvi d’època; ha de fer front, també, als durs impactes socials de la crisi; evidencia una lògica neoliberal; i està mancat dels graus de sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de caire més estructural, el nostre estat de benestar, per tal de millorar substancialment, hauria d’adoptar una doble dinàmica de canvi: cap a valors i prioritats diferents; i cap a la plena sobirania.

Valors i prioritats diferents. En un dels moments més durs de la crisi (2011), Catalunya va restringir l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar sense protecció a milers de famílies altament vulnerables. Avui encara no ha desplegat l’article 24.3 de l’Estatut, que confereix el dret a una renda garantida de ciutadania. El resultat és ben clar: en aquest àmbit, Catalunya se situa per sota de la mitjana de protecció de les comunitats autònomes de l’Estat. En el camp educatiu, va deixar d’existir una política pública de suport a l’educació infantil de 0 a 3 anys, mentre es manté intacte el finançament públic a l’escola privada elitista que segrega per sexe. Les polítiques d’habitatge queden lluny de donar resposta a l’emergència residencial, i Catalunya no s’ha dotat d’una política pròpia de regulació dels lloguers orientada a frenar la bombolla dels preus. I tot això succeeix quan el nostre país se situa molt per sota de la mitjana europea en ingrés fiscal, sense que s’hagi desenvolupat una estratègia tendent a reduir-ne la distància amb l’activació de les competències assumides.

Necessitat de sobirania. Les limitacions fins ara esmentades de l’estat de benestar a Catalunya són el fruit de decisions adoptades pels governs. Amb valors i prioritats diferents, en el marc de l’Estatut actual, s’haguessin pogut superar. Es poden de fet superar: no hi ha cap obstacle estructural, més allà de la voluntat  de fer-ho. Però hi ha una segona dimensió, tant rellevant com l’anterior. Per tal d’adoptar un model avançat de benestar, amb capacitat de respondre als reptes de justícia social en ple segle XXI, Catalunya ha de ser sobirana, ha de deixar enrere les dependències que atenallen la decisió sobre els principals àmbits de política social. Podem considerar també alguns exemples. L’objectiu de l’ocupació de qualitat suposa capacitat de regulació de tots els vectors del mercat de treball, avui inexistent a Catalunya; l’objectiu d’una societat cohesionada implica poder bastir un sistema propi de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència, sense cap mena de subordinació. El dret humà d’accés universal a la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat per decisions de l’Estat. El finançament de les polítiques socials, finalment, requereix d’instruments de sobirania fiscal sobre el conjunt de la riquesa generada, compatibles amb mecanismes de redistribució interterritorial.

En síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat, proper als països europeus de referència, cal un doble gir: prioritats diferents arrelades en valors de justícia social; i sobirania plena concretada en un estat propi que disposi de totes les eines necessàries per ampliar l’horitzó d’allò possible avui.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

EL PROCÉS, AVUI

RESUM DE LA XERRADA ORGANITZADA PER L’ANC BADALONA PER LA INDEPENDÈNCIA

Els ponents van ser: el diputat de JxSí , Eduardo Reyes i l’exdiputat per la CUP, Antonio Baños. Havíem anunciat un tercer ponent, Lluís Llach, que no hi va poder ser per problemes de salut.

Abans que res, demanem disculpes a tots els badalonins que no van poder ser presents a la xerrada perquè l’afluència de públic va superar amb escreix l’aforament d’El Círcol. Dit això, us exposem breument els aspectes més destacables de la conferència:

Eduardo Reyes va explicar que els governs democràtics han fet les mateixes polítiques de treball que en Franco, que van ser les que provocaren l’emigració a Catalunya de la seva pròpia família i de tanta altra gent. La independència de Catalunya obligarà l’Estat espanyol a reconduir la seva política econòmica, cosa que afavorirà el desenvolupament d’Espanya.

Antonio Baños remarcà que, en una Catalunya independent, es valoraran i es respectaran les 200 llengües que es parlen al territori sense oblidar que el català haurà de ser la llengua vehicular amb la qual s’entenguin les diverses comunitats lingüístiques.

L’aprovació dels pressupostos per part de la CUP va ser un punt d’inflexió i, a partir d’aquest moment, s’encaren els mesos més difícils del procés.

Caldrà que la gent estiguem disposats a mobilitzar-nos més encara per fer costat a la Carme Forcadell i als nostres parlamentaris i quedar-nos al carrer, si convé.

Les lleis de desconnexió permetran el pas de la legalitat espanyola a la legalitat catalana. Els ciutadans estaran protegits per aquesta nova legalitat.

L’èxit d’aquesta xerrada ens convida a organitzar altres actes en diversos punts de la ciutat i procurarem que tothom qui vulgui, hi pugui participar.

ENDAVANT REPÚBLICA CATALANA

Equip de Coordinació de l’ANC Badalona per la Independència.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

Educació: Una prioritat nacional

Catalunya té totes les condicions per ser un espai de coneixement i de talent de referència al sud d’Europa excepte la sobirania que li cal

Per Imma Tubella, doctora en Ciències Socials i Catedràtica de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya

Catalunya és un país que no té grans recursos naturals en el sentit clàssic del concepte. El seu gran recurs natural són les persones, les persones amb una educació de qualitat adaptada al món del segle XXI. Avui, les nacions fortes i d’avantguarda es construeixen amb ciutadans ben preparats, creatius i emprenedors en qualsevol àrea en la que treballin, sigui en el sector de la salut, industrial, acadèmic o de serveis, per citar alguns exemples, i això només s’aconsegueix amb una educació capaç d’oferir respostes a les necessitats i a les preocupacions de la societat, en cada època i en cada moment. La riquesa  de les nacions depèn, per damunt de tot, de la qualitat de l’educació, de la plena integració del conjunt de la població al sistema educatiu i de la fluïdesa en la relació entre les institucions de la societat i el sistema educatiu i de recerca, no sempre evident.

Des de fa vint anys, el món s’està transformant a marxes forçades i, amb ell, tots els sistemes educatius, mentre nosaltres, subjectes a un Estat espanyol que no té l’educació com a prioritat, estem lluitant per salvar els mobles de les ocurrències d’un ministre o de la immobilitat d’un altre, de llei d’educació a llei d’educació a quina més retrògrada.

Ara que ens preparem per canviar les regles del joc, la preocupació pel nostre sistema educatiu hauria de ser una de les nostres prioritats.

En altres moments menys propicis Catalunya ha posat l’educació al centre de les seves preocupacions nacionals. En les Bases de Manresa (1892) s’insisteix en la necessitat i urgència d’adequar l’ensenyament públic a les necessitats de Catalunya i a partir d’aquí varen sorgir moltes iniciatives -com la de donar una nova orientació al Magisteri per a convertir-lo en una força de renovació pedagògica i nacional o la de reinventar la formació ocupacional que tanta falta ens faria ara- i es van crear institucions amb l’estratègia clara de preparar els ciutadans per a un nou país.

Avui tenim el sistema educatiu que necessitem? Sincerament, penso que no. Aquest no és un problema només nostre, és un problema global amb algunes excepcions. Quines? Els països que van saber veure fa vint anys que la societat industrial arribava a la seva fi i que  iniciàvem una transició cap a un nou tipus de societat, diguem-ne societat de la informació, societat del coneixement o societat xarxa, on tot i tothom està connectat, on els continguts són oberts i on el que cal és repensar estructures, plans d’estudi, nivells, exàmens i metodologies, i molt especialment, formar bons mentors i bons tutors capaços d’avaluar i relacionar necessitats i coneixement i sobretot, fomentar el pensament creatiu i el talent.

Catalunya té una enorme necessitat de talent i el desenvolupament del talent comença amb una educació que obri portes i finestres, no que les tanqui o en el millor dels casos, tan sols les entre-obri. D’altra banda, fa anys que té totes les condicions per esdevenir un espai de coneixement i un node de talent de referència al sud d’Europa que no acaba de quallar perquè malgrat el marge de maniobra que li permet l’autonomia, no és sobirana. I si volem ser un país de primera divisió, perquè tenim totes les condicions per ser-ho, necessitem poder prendre les decisions que ens afavoreixen, no que altres amb altres interessos les prenguin per nosaltres.

Ara que tenim la urgència i la gran oportunitat d’un país per construir, hauríem de tenir en compte que amb l’educació ens hi juguem el futur. Serem el que sigui el nostre sistema educatiu.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

Cooperatives i mútues, benestar per al segle XXI

Com els catalans vam construir un Estat del Benestar al marge de l’Estat espanyol

Per Agustí Alcoberro, professor d’Història a la Universitat de Barcelona, exdirector del Museu d’Història de Catalunya

Al llarg del, temps, la dependència d’un estat que no és el nostre, i que sempre ens ha estat hostil, ens ha obligat a espavilar-nos com a país. La societat civil catalana ha hagut de generar institucions i projectes que probablement haurien correspost a un estat propi. Això és particularment evident en l’àmbit dels serveis socials i del benestar. Sense els recursos d’un estat, el país ha hagut de construir xarxes de solidaritat pròpies d’una societat moderna i disposada a encarar els reptes del futur. Però aquest model popular i català va patir la greu garrotada de 1939.

La industrialització de Catalunya, a partir de la dècada de 1830, va generar una societat essencialment diferent, i amb necessitats pròpies. L’Estat espanyol, ineficient i centrat en un model econòmic antic, es va revelar incapaç d’atendre les noves demandes socials. En aquest context, els sindicats obrers i també altres institucions socials van haver de construir una mena d’estat del benestar a l’ombra. Una de les primeres funcions dels sindicats contemporanis va ser la creació de mutualitats, o entitats d’ajuda mútua, destinades a ajudar els seus socis en cas de malaltia, atur o altres necessitats.

Ja a mitjan segle XIX, es van estendre les cooperatives de consum, que pretenien fer accessibles a la classe obrera un gran nombre de productes. En els anys següents, també van aparèixer les cooperatives de producció, que alguns sectors llibertaris van veure com una alternativa al capitalisme. A les cooperatives, tots els socis en són accionistes i, doncs, en són alhora treballadors i empresaris.

L’escassa aposta per l’escola per part de l’Estat liberal espanyol va convertir l’analfabetisme en un mal crònic. Això explica l’enorme difusió de l’escola religiosa i de les escoles privades a Catalunya. També des del moviment obrer es va intentar respondre a aquesta situació amb la formació d’acadèmies i d’ateneus, on els treballadors i treballadores podien estudiar després de les llargues jornades laborals.

Per una via similar, la classe obrera va poder accedir a l’assistència mèdica mitjançant la creació de mútues. Aquest va ser el cas de la Quinta de Salut l’Aliança, una cooperativa sanitària creada el 1904 i que els anys següents es va estendre àmpliament.

La previsió de la vellesa, i el foment de l’estalvi entre la classe treballadora van ser un dels motius de la creació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, també el 1904. L’entitat, liderada per l’advocat catalanista Francesc Moragas, va néixer després de les dues vagues generals de 1901 i 1902, i pretenia garantir un futur digne a les famílies obreres.

L’obtenció de les primeres cotes d’autogovern, amb la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924) va permetre eixamplar l’economia i els serveis socials. La Generalitat republicana (1931-1939) va fer un salt extraordinari en aquest terreny. Durant la II República, el regidor d’ERC a Barcelona Roc Boronat va crear l’Associació de Cecs de Catalunya i el cupó dels cecs, que va permetre garantir una vida digna als discapacitats visuals i a altres col·lectius històricament marginats.

Tot aquell teixit social es va esfondrar amb la desfeta de 1939. Algunes entitats van ser dissoltes, altres van patir la depuració dels seus directius i associats, molts dels quals van haver d’optar per l’exili. Les associacions que van sobreviure van haver de modificar substancialment el seu sistema de funcionament i les seves actuacions. En aquell context, el monopoli de la caritat exercit per l’Auxilio Social de Falange Espanyola va manifestar de nou la incapacitat de l’Estat espanyol per generar una xarxa social eficaç. Tampoc el model de seguretat social sorgit de l’Estat totalitari no va resondre a les autèntiques necessitats socials. Avui que estem construint la República Catalana, com a estat social i de dret, és bo que reprenguem la nostra tradició com a base per encarar un futur que volem equitatiu i just.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari