Una República catalana per a unes pensions dignes

El sistema de pensions català serà més sòlid i sostenible que l’espanyol ja que tenim menys atur i més ocupació.

Josep Ginesta, secretari general de Treball, Afers Socials i Famílies

Un dels valors en què es fonamenten els sistemes de pensions de repartiment és el que permet, de forma clara, que les generacions del present reconeguin l’esforç de les generacions del passat per construir una societat benestant i que ha permès que molts dels que ara estem en actiu puguem viure amb garanties. L’escola, les universitats, la sanitat … són un conjunt d’elements que tenim gràcies a l’esforç dels que ens han precedit.

Els sistemes de pensions de repartiment, com és el cas de l’espanyol, funcionen a partir de les aportacions que mensualment fan les persones que treballen i les empreses. Les aportacions s’ingressen al calaix comú, que permet, mes a mes, pagar la nòmina de les pensions de manera que no hi ha un estalvi al sistema sinó que els diners que entren amb l’esforç dels que treballen s’utilitzen per pagar les pensions als que ja han treballat prou. Com deia, és un gran valor de la solidaritat intergeneracional.

Aquests sistemes són sostenibles quan hi ha prou gent treballant que ingressi recursos al calaix comú: quan la població activa supera la població passiva o perceptors de pensions. Per tant, hi ha una relació directa entre la sostenibilitat dels sistemes de pensions i la salut del mercat de treball. A més treball, i a més treball de qualitat, més resistència del sistema. És prou conegut, també, que el mercat de treball català sempre ha tingut un millor comportament que l’espanyol. Així doncs, en lògica de funcionament el sistema de pensions català seria més sòlid i robust, o com s’estila dir, sostenible, que el sistema de pensions espanyol, atès que tenim menys atur, més activitat i més ocupació.

No només aquest factor conceptual ho denota, sinó que en dades de liquidació de pressupost del sistema de seguretat social, les dades a Catalunya sempre han estat més favorables que les del conjunt d’Espanya. El dèficit menor en moments de crisi i l’excedent de les pensions catalanes en moments de bonança econòmica explica que un 26% dels diners del fons de reserva de les pensions -la guardiola- que hi havia l’any 2012 -de més de 66.000 milions d’euros- fos dels excedents catalans.

El sistema de pensions a l’Estat espanyol es troba en una situació complicada. Enguany el seu dèficit pot arribar als 17.000 milions d’euros i la guardiola quedarà a fi d’any en -2.750 milions d’euros (sí, en negatiu) si es compleix la previsió. Aquest resultat no és derivat ni de bon tros per l’import de les pensions que reben els nostres pensionistes. Les pensions no són excessivament altes a Espanya en comparació amb altres països de l’entorn europeu. El problema rau en la partida dels ingressos. Les pensions no es poden discutir. En tot cas, cal afrontar la manera com es paguen i això depèn de la salut del mercat de treball. Amb un mercat en el qual, fruit de les reformes laborals, es crea ocupació de baixa qualitat, temporal i salaris galdosos, la capacitat de ser sostenible del sistema de pensions espanyol és i serà molt complicada. Aquesta decisió política, presa a Madrid, condiciona la sostenibilitat de les nostres pensions.

Catalunya necessita tenir un Estat per poder construir el seu sistema propi de pensions. De fet, si creem ocupació al ritme que ho hem fet al 2016 i alhora revertim les reformes dutes a terme per tenir un mercat de treball més saludable, podem tenir unes sistema de pensions sostenible molt aviat a Catalunya. Com també hi ajudaria aprofitar les Inversions en economia i model productiu per crear més i millors oportunitats. La República catalana no seria aliena als problemes estructurals de les societats europees -com l’envelliment, l’increment de la taxa de dependència-, però ho faria amb menys urgències i sense les retallades amb què ho haurà d’afrontar Espanya.

I en tot aquest context allò més important és que quan arribi el moment de decidir tothom ho pugui fer sense por i amb la llibertat amb què decideixen les societats lliures. Sense por a perdre drets ni pensions. I en matèria de pensions tothom pot estar tranquil que les pensions estaran garantides des del primer moment, perquè Catalunya és prou emprenedora. De fet, estaran més garantides del que ho estan ara.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

Operació Catalunya. Anatomia d’una conspiració: una policia política?

Reportatge del programa 30 minuts de TV3 emès el diumenge 21 de maig de 2017.

 

opcat

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

La revolta de les dones

Construir la república catalana permetrà per primer cop a les dones participar en la definició de la comunitat política.

Tània Verge Mestre. Professora agregada del Departament de Ciències Polítiques i Socials a la UPF

Els arguments legalistes contraris a la celebració d’un referèndum per decidir el futur polític del nostre país obliden que la llibertat escapa dels marges dels dictats d’un estat. Això les dones bé que ho sabem. Històricament, hem hagut de lluitar per aconseguir els drets civils, laborals i polítics més bàsics. Ningú no ens ha d’explicar que la llibertat no s’atorga, sinó que es guanya, emprant quan cal la desobediència. Arreu del món, les dones han ocupat seients d’autobús que ens estaven vetats, omplert de paperetes les urnes que ens excloïen i liderat revoltes contra l’augment de preus dels productes més bàsics o contra les lleves forçoses. Les dones també van desobeir la legalitat franquista en temes com els contraceptius, l’avortament o el divorci. Cap d’aquests actes complia amb la legalitat vigent sinó que la desbordava. Qui en qüestionaria avui la seva legitimitat i la seva contribució a la millora de la societat?

El referèndum que ens nega l’Estat espanyol té una rellevància especial per a les dones. La construcció de la república catalana comporta per a les dones la primera vegada que podrem participar en la definició de la comunitat política i en l’establiment del contracte social entre els membres d’aquesta comunitat política. No vàrem poder votar la Constitució ni de la primera ni de la segona república espanyola ni tampoc l’Estatut d’autonomia del 1932 – tot i que les dones el recolzaren amb més de 400.000 firmes lliurades al president Francesc Macià. La Constitució espanyola del 1978 fou redactada per set “pares” i discutida per unes Corts on només hi havia un 5 per cent de diputades.

El resultat és una constitució que ens invisibilitza, i no només en el llenguatge – s’hi mencionen ciutadans, electors, diputats, jutges…–. En els dos únics cops que se’ns menciona explícitament parlen del matrimoni i de la preeminència dels homes sobre les dones en la successió a la corona. Des de la seva neutralitat (o, més ben dit, ceguesa) al gènere, aquesta constitució ha contribuït a reproduir la situació de desigualtat de les dones, ja sigui en matèria de valor atribuït als rols socials, possibilitats d’assoliment efectiu dels drets, oportunitats de participació, distribució de recursos, o responsabilitats en la vida pública i privada.

Tenim avui al nostre abast l’oportunitat de fer una república on les dones siguem protagonistes des del primer dia. Som el 51% de la població! Des de la meitat dels espais de participació i decisió que ens correspon ocupar, podem fer de la justícia social i de l’equitat de gènere els pilars fonamentals de la nova república. Per què sinó volem un nou estat? La qualitat democràtica i el nivell de desenvolupament dels països es mesuren per la situació de les dones. Segons l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE), Dinamarca té un valor de 71 (sobre 100) en l’índex d’igualtat de gènere, mentre que Espanya registra un valor de 54. De fet, hi ha deu països europeus que tenen un valor més alt en aquest índex que l’Estat espanyol.

Avui en dia a Catalunya les dones tenen gairebé el doble de possibilitats de ser pobres que els homes, especialment les famílies monoparentals, les dones gitanes o migrades i les dones grans amb pensions minses. Amb la república catalana podrem no només augmentar les pensions sinó garantir-les, ja que és l’Estat espanyol qui s’està polint a una velocitat de vertigen la guardiola de les pensions. Una república per garantir també el dret a la cura de totes les persones, amb serveis públics de dependència, sanitat i educació de qualitat, que no faci recaure en les dones la provisió gratuïta del conjunt de la societat. Una república amb capacitat d’actuar sobre la pobresa energètica i sobre els habitatges buits, que deixi enrere unes sentències delTribunal Constitucional que imposen una clara penalització de gènere degut a la feminització de la pobresa. Una república on s’elimini la bretxa salarial i s’instaurin permisos de maternitat i paternitat iguals i intransferibles. Una república on la lluita contra la violència masclista sigui per fi una qüestió d’estat.

A les dones ens sobren els motius per liderar aquesta revolta democràtica que aspira a un país millor per a totes i tots. Una revolta que acabi alhora amb l’Estat centralista, les desigualtats socioeconòmiques i el patriarcat. Com ens deia la Maria Mercè Marçal al seu llibre Sal Oberta, “Dones, baixeu, veniu / a la dansa de l’herba. / Enramem els balcons / i preparem la terra. / Reguem-la amb pluja i sol, / defensem-la amb les dents, / perquè hi arreli l’arbre / de l’alliberament.” Senzillament, és l’hora de les dones. I l’hora és ara: engresquem tothom a participar en el referèndum i votem Sí a la república catalana.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

L’ANC i Òmnium posen en marxa la caixa de solidaritat per sufragar les multes dels condemnats pel procès

caixa

L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural han engegat un nou mecanisme per ajudar econòmicament totes aquelles persones condemnades per l’Estat espanyol per assumir el mandat democràtic del poble de Catalunya. Es tracta d’un fons que ha d’ajudar a cobrir els costos judicials, multes i embargaments derivats dels processos oberts en relació amb el procés d’independència. Concretament, han de respondre a actuacions que derivin d’iniciatives acordades per les entitats o els partits independentistes o que segueixin el mandat de les urnes i els acords del Parlament i el govern en favor del procés independentista. Les aportacions ja es poden fer al web caixadesolidaritat.cat. Amb la voluntat que la caixa sigui el màxim transparent possible, comptarà amb tres auditoris externs i independents, els ex-presidents del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, Ernest Benach i Núria de Gispert.

“Aquesta caixa de solidaritat demostra de manera pràctica que els nostres representants mai caminaran sols en la defensa de la democràcia”, ha dit el president de l’ANC, Jordi Sànchez. Segons el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, el nou fons econòmic és “una prova més de la pluralitat del procés i una nova mostra que no ens deixarem ningú pel camí; auqest procés l’hem començat junts i l’acabarem junts”. En aquest sentit, Cuixart ha recordat que “una de les vies de repressió de l’Estat són les multes cap a persones individuals que veuen come el seu patrimoni perilla” i per això ha qualificat la caixa de solidaritat com “una mala notícia per l’Estat espanyol”. “La lluita per la llibertat és una lluita col·lectiva i per això té ple sentit impulsar la caixa de solidaritat; ara toca omplir-la!”, ha sentenciat Jordi Sànchez.

Les primers sancions que afrontarà la caixa de solidaritat seran les de l’exconseller i ex-diputat del Congrés de Diputats, Francesc Homs, condemnat pel 9-N, i el periodista Joan Guirado. El fons servirà per sufragar multes a persones fisiques, no a entitats o partits polítics. L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural són les responsables d’aquesta caixa de solidaritat que compta amb el suport de `PDeCAT, ERC, CSQP i la CUP.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

Tornar al “peix al cove”? Ni somieu que aconseguireu el mateix que el PNB!

A alguns, el recent acord entre el Gobierno i el PNB els ha fet enyorar èpoques passades de «el peix al cove», i els fa somiar en un concert econòmic similar per a Catalunya, això sí, sempre que ens portem bé, que abandonem allò del «desafio secesionista». Però hi ha alguna raó real per somiar-hi?

Anem a veure: la quota que anualment paga el País Basc a l’estat és la part proporcional, en funció del PIB, que els correspon sobre les despeses comuns més les competències no transferides. El PIB del País Basc quan es va instituir aquest sistema era un 6,9 i ara és un 6,1% del total de l’Estat. En base a això, els bascos pagaran a partir d’ara una quantitat al voltant dels 950 milions de d’euros a l’any. Però, el PIB de Catalunya representa el 19% del total estatal. No disposem de les xifres de les despeses no transferides pel que fa a Catalunya, però si el PIB és més del triple, la xifra que hauria de suportar estaria al voltant del triple del que suportaran els bascos, uns 3.000 milions anuals d’euros. Ep! Poca broma, el triple que el País Basc! Però l’Estat sortiria guanyant, o perdent amb això?

Com a benefici potser podria comptar amb una pèrdua de pistonada de l ’impuls independentista, encara que tampoc tindria cap seguretat de la dimensió d’aquesta davallada. Més aviat deu pensar que en el millor dels casos afluixaríem ara i passats uns anys hi tornaríem. Per contra, perdria cada any la diferència entre el que ara extreu de Catalunya – el famós dèficit fiscal – i els 3.000 milions que comentàvem abans. Això són més de vint-i-cinc vegades el que ha perdut amb la nova quota basca. Davant d’aquest escenari, ni el gestor més maldestre en tindria cap dubte: el concert econòmic ni hi és, ni se lespera.

A més a més, som la revolució dels somriures, tot aquest enrenou no provoca ni una paperera trencada. Per tant, mantenir l’estatu quo actual no els fa témer ni tan sols el desgast que suposaria una hipotètica pèrdua de la pau social. Potser això és el que intentava contrarestar ara fa dos anys i escaig Junqueras, quan va amenaçar de paralitzar l’economia catalana una setmana, cosa que a Madrid no es van creure i van continuar en el seu tancredisme polític.

Però compte que el seu raonament va més enllà. L’Estat no només ha d’evitar perdre ara, sigui per la independència o sigui per un hipotètic concert econòmic, la font d’ingressos que és Catalunya. A més a més, ha de fer mans i mànigues perquè la situació actual no es repeteixi.

Des del seu punt de vista, la solució passa per limitar la identitat catalana a una peculiaritat regional, més o menys com els vestits de faralaes o la munyeira. Això evidentment implica fer fora de la esfera pública el català, fins i tot de les senyals de trànsit, aplicar el trilingüisme trampós a l’escola, reduir Sant Jordi a «el día del libro», per recentralitzar la gestió econòmica pública, com ja estan fent amb la intervenció de facto de les finances de la Generalitat, i qualsevol altre cosa que se’ls acudeixi que serveixi per espanyolitzar els catalans. Penseu que fins i tot estan parlant de tornar a posar la mili, es veu que ajuda a fabricar patriotes.

En definitiva, o aquest cop ens en sortim o la centralització dels jacobins quedarà com joc de nens al costat del que ens tenen preparat.

ANC Badalona per la Independència

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

GRÀCIES XAVIER GARCÍA I COMPANYIA!

El PP català enceta una campanya per anar en contra del moviment secessionista d’uns quants catalans, amb un cartell on es llegeix “La Catalunya valiente” amb un ridícul i absurd bilingüisme, com se’ls hi escau als dirigents d’aquest partit, Xavier García l’exalcalde de Badalona, en l’acte de presentació declara que “davant les amenaces i coaccions del govern de JxSí apostem per la llibertat i la democràcia” Aquest home sense proposar-s’ho ens dóna un cop de mà, només falta que en lloc de JxSí s’hi posi “govern espanyol” i ho tenim tot a favor nostre! Aprofitem-ho durant la campanya pel referèndum.

Mentrestant la senyora Esperanza Aguirre en unes declaracions als mitjans informatius, vessa llàgrimes de Lacoste (vull dir de cocodril de forma finolis) fent veure que tot l’enrenou dels seus palafreners no va amb ella, que no en sabia res i que li sap molt greu. És un cúmul de despropòsits amb uns fiscals que es revolten en contra dels seus superiors jeràrquics i tiren endavant els procediments dels escorcolls en seus del PP i de les empreses que durant anys i panys han pagat les enormes i desmesurades despeses de les campanyes electorals. Amb el senyor Mariano Rajoy que ha de declarar com a testimoni, quan en qualsevol altre país mínimament democràtic i seriós ho hauria de fer com a imputat pel colossal entramat de recapta de diners amb fons il·legals pel seu partit.

I ara, diuen no s’ha de barrejar la política amb la justícia, ells que l’han barrejat a cor que vols quan els ha convingut pels seus interessos espuris abans, ara i ho faran en el futur. A bona hora els hi entra el cangueli. ADÉU!

Jordi Lleal i Giralt

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

Assemblea General Ordinaria 2017

screenshot-vocxi.assemblea.cat 2017-04-29 09-56-23

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari