La independència com a oportunitat

Podem construir una República catalana que reforci els vincles amb la resta de pobles de l’Estat espanyol i ajudi a democratitzar-lo.

Joan Coma, sociòleg i regidor de l’Ajuntament Vic

La independència de Catalunya, per si sola, no és garantia de res. El món és ple d’estats que no tenen res a veure amb allò que volem esdevenir. Allunyem-nos, doncs, de predicadors acrítics que s’adrecen a nosaltres venent-nos la independència com una mena de fórmula màgica que tot ho cura. Es tracta, això sí, d’una oportunitat per acabar amb el règim del 78 i intentar canviar-ho tot. Que en l’independentisme –com arreu– hi hagi venedors de fum no vol dir que la independència només pugui ser fum. La independència de Catalunya serà, sobretot, allò que les persones progressistes d’aquest país en facin.

Amb la mal anomenada transició es va instaurar l’encara vigent règim del 78. Aleshores –i donades les circumstàncies– molta gent progressista hi va dipositar part de la seves esperances. Tanmateix, sense un veritable procés de ruptura, difícilment es podia passar de l’absoluta foscor del règim franquista, a la claror republicana que s’anhelava i mereixíem. Tot lligat i ben lligat des de i pels de dalt, revestiren de modèlica una transició que donava continuïtat a unes elits i estructures de poder que, per tal de mantenir-se, no podien oferir res més –ni menys– que una democràcia de molt baixa intensitat. Continuisme blanquejat per les urnes. Avui, malgrat l’emergència de forces polítiques que creien poder, el règim del 78 continua sumant pràcticament tres quartes parts del Congrés espanyol. La ruptura democràtica de Catalunya amb l’Estat espanyol és, ara mateix, l’única hipòtesi de canvi que queda en peu amb possibilitats de qüestionar, des de baix, l’actual sistema. Podem construir una República catalana que reforci els vincles amb la resta de pobles de l’Estat espanyol, fraternitzi amb les seves classes populars i enforteixi els projectes alternatius que s’hi donen. Perquè trencar amb el 78 implicaria, sobretot, un sisme per les elits dominants d’arreu.

En aquest sentit, el paper de les persones progressistes serà determinant. Seria certament paradoxal que en un moment com l’actual, el nacionalisme d’uns i altres fes que conservadors es comportessin de manera progressista –participant en la ruptura– i progressistes es comportessin de manera conservadora –jugant a mantenir la imposada unitat d’Espanya. Cap sobiranista es pot desentendre de l’actual procés de ruptura precisament perquè no és una qüestió de banderes, sinó de sobiranies. El procés sobiranista és una oportunitat democratitzadora que pot transformar la realitat de l’Estat espanyol. Podem protagonitzar la construcció republicana i així esdevenir la garantia del canvi social que des de les places reivindiquem. Podem obrir per baix allò que pretenen tornar a tancar per dalt i així construir una República amb moltes més clarors que les del règim instaurat des de la foscor del franquisme. Certament, res és garantia de res, excepte la nostra inhibició, que ens condemnaria a tots plegats al fracàs. La independència és una oportunitat democratitzadora que no hauríem de deixar escapar.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

PENSIONES, PRESENTE y FUTURO

Pensions 27032017 BDN2000

Imatge | Posted on by | Deixa un comentari

És així de senzill

Al segle XXI les societats democràtiques resolen les qüestions de sobirania sotmetent-les a referèndums.

Enric Casulleras, professor de la Universitat de Vic

Un Estat està format per un conjunt d’institucions que han de vetllar per solucionar els problemes col·lectius de la seva gent: prestar serveis públics, garantir ordre i justícia, construir infraestructures.

Una bona part de la població catalana ha arribat a la conclusió que l’Estat espanyol no està interessat a resoldre aquests problemes dels catalans, tot i que els catalans contribueixen com ningú a finançar les institucions espanyoles. L’experiència els diu que dins l’Estat espanyol sempre patiran greuges econòmics; que la seva llengua no serà defensada, i que la sanitat, l’educació i les rodalies seguiran patint un finançament amb insuficiència crònica. Amb tota la lògica del món, aquests catalans voldrien tenir un Estat amic, i com que a Espanya no el veuen possible, desitgen un Estat català.

Naturalment, hi ha altres catalans que no ho veuen així, i preferirien seguir com fins ara, dins l’Estat espanyol. Les dues posicions són igualment legítimes. Però com que en un territori no hi pot haver simultàniament dos estats, caldrà triar.

Fins ara no hem pogut triar, perquè els estats, abans del segle XX, es conformaven a partir d’enfrontaments militars, matrimonis entre reis o atzars dinàstics. Al segle XX tampoc vam poder triar, perquè vam passar d’una dictadura (la de Primo de Ribera) a l’altra (la de Franco) amb un interludi molt crispat (la II República), i, en morir, Franco ho va deixar tot “atado y bien atado”.

Però ara som al segle XXI, i tot això ha passat a la història. Al segle XXI, les societats democràtiques resolen aquestes qüestions sotmetent-les a referèndums democràtics. És així de senzill, i tot el món, dins i fora d’Europa, ho entén. Quan els partits polítics d’Espanya diuen que no en volen ni sentir parlar, demostren que segueixen amb la mentalitat del segle XIX: una mentalitat prepotent, d’arrels militars, autoritària. Una raó de més per votar a favor de separar-nos d’un Estat així.

 

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

Posem-hi atenció

Si Catalunya gaudís de la capacitat de tenir els serveis públics que genera la seva riquesa, tindríem un sistema educatiu de més qualitat, més integrador i equitatiu

Assumpció Castellví Auví, Professora, Psicopedagoga i Pedagoga

Com la majoria de la població estic convençuda que l’educació i la cultura són cabdals per a què les persones i les comunitats puguin desenvolupar-se. Són dos drets bàsics que cal protegir, perquè la vitalitat cultural i educativa d’una societat són el termòmetre del nivell participatiu i lliure dels ciutadans.

L’escola catalana ha tingut i té un paper clau a l’hora d’educar. Tot el professorat i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat ens hem esforçat per mantenir la qualitat i la modernitat pedagògica i també hem treballat molt per estar en constant evolució i aconseguir que els nostres alumnes i, per tant, la nostra societat cada cop estigui més cohesionada i que aposti per la igualtat en tots els àmbits.

Malgrat tots aquests esforços, l’Estat saboteja tots els intents de millorar el sistema, i sotmet a un setge permanent les lleis catalanes d’Educació. Per què? Perquè potser no asseguren la millora dels sistemes d’aprenentatge? No, perquè l’Estat s’ha fixat com a únic objectiu a Catalunya acabar amb la immersió lingüística, una política que té el suport d’una gran majoria en aquest país. Però a l’Estat li és igual la democràcia i li són igual els relativament bons resultats educatius catalans a l’informe PISA, perquè l’Estat actua mogut pel nacionalisme espanyol.

La identitat de la nostra societat evoluciona contínuament i per aquest motiu hem d’incloure i acollir les diverses expressions culturals que coexisteixen al nostre territori. Si gaudíssim de la capacitat de tenir els serveis públics que genera la nostra riquesa tindríem un sistema educatiu de més qualitat, més integrador i més equitatiu, pel simple fet que podríem gestionar més i millor els nostres diners i no hauríem d’estar pendents cada mes si arriba a temps i amb la quantitat suficient la transferència de l’Estat.

Amb la independència no es resoldran tots els problemes i segurament també hi haurà equivocacions, però es podrà donar resposta a les necessitats de la societat catalana i fer tot allò que l’Estat espanyol, amb les seves polítiques, no deixa fer. La cultura i l’educació són dos béns comuns que cal preservar i que han de quedar ben establerts en la nova Constitució catalana. Ja hem esgotat els esforços de reformar l’Estat espanyol, és perdre el temps. Han estat 300 anys d’intents i no ho hem aconseguit. La nostra paciència s’ha acabat i només demanem que, mitjançant les urnes, el poble català pugui decidir si dona o no suport a la independència.

L’alternativa és anar suportant els alts costos de la dependència amb Espanya i quedar-se com fins ara: amb un gran dèficit fiscal, una manca d’inversions per part de l’Estat, canvis constants de les lleis educatives, l’ofegament financer de la Generalitat derivat d’un finançament inadequat i un llarg etcètera de greuges.

Jo vull construir un futur millor per al nostre país, i tu ?

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

El TSJC inhabilita la democràcia a Catalunya

lovedmocracy9n

El TSJC ha dictat avui la sentència que inhabilita la democràcia a Catalunya. El tribunal ha optat per seguir les directrius polítiques d’un govern central antidemocràtic i ha preferit inhabilitar les urnes abans que fer justícia.

La sentència no només inhabilita Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, sinó que inhabilita els dos milions de ciutadans que van anar a votar el 9 de novembre de 2014.

L’ANC no accepta una decisió judicial que posa en qüestió els fonaments de l’Estat de Dret, i fa una crida a la ciutadania a preparar-se per acompanyar i defensar les nostres institucions legítimes en els mesos claus d’avui fins al referèndum.

Publicat dins de ANC | 1 comentari

Independència, transitorietat i recerca de la felicitat

La Llei catalana garantirà tot el que calgui perquè la nostra societat funcioni ordenadament si surt el ‘sí’ al referèndum.

Dolors Feliu. Jurista. Membre del Col·lectiu Praga.

A la Declaració d’Independència dels Estats Units es citen els drets de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat com a drets de totes les persones. Es diu que per garantir aquests drets es creen els governs dels pobles, que obtenen la seva legitimitat del consentiment dels governats. “Volem ser lliures i feliços”. L’any 2002 els economistes Bruno Frey i Alois Stutzer van comprovar que a Suïssa, als cantons on es feien més referèndums, les preferències ciutadanes coincidien més amb les polítiques públiques, i tot plegat augmentava el benestar, la felicitat de les persones.

En aquests moments les institucions catalanes són majoritàriament favorables a la independència per voluntat dels votants, i treballen per aconseguir que la decisió definitiva es pugui prendre democràticament a les urnes. A diferència del que ha passat al Canadà o al Regne Unit, a Espanya el Tribunal Constitucional ha fet una interpretació constitucional contrària al referèndum. Per això, el full de ruta vigent preveu l’elaboració d’una Llei de transitorietat jurídica catalana on es regulin els aspectes necessaris per la seva celebració d’acord amb els requisits internacionals, i tot el necessari per a la transició cap a un Estat català, si aquesta és la voluntat de la majoria de la població. També es tramiten ja d’altres lleis importants en aquest sentit, com el Codi tributari de Catalunya o l’Agència Catalana de Protecció Social.

La Llei de transitorietat, també nomenada Llei de règim jurídic català, serà semblant al que ja s’havia plantejat a Escòcia com una constitució provisional. Aquí, a casa nostra, ha de servir tant per poder fer el referèndum com per gestionar la transició si surt el “si” a la independència. Per això ha de regular la nacionalitat i el territori, la successió d’ordenaments i administracions, els drets i deures dels ciutadans, les institucions, el poder judicial i l’Administració de justícia, el finançament, el referèndum i el procés constituent, a més de les disposicions finals i de desconnexió necessàries. Tot el que calgui per a què en tot moment la nostra societat segueixi funcionant ordenadament i garantint els drets de la ciutadania. Al cap i a la fi, les normes jurídiques són les que la pròpia societat reconeix com a justes i les compleix i observa com a tals. Només podem dir que tenim un Estat de Dret si hi ha protecció dels drets de la gent, inclosos els drets de participació, i això és el que es pretén amb l’elaboració de textos on es possibilitin aquest drets individuals d’exercici col·lectiu, com són els referits al dret a vot en democràcia.

El pensament independentista pacifista és perfectament legítim en democràcia, com ja ha assegurat el Tribunal Europeu de Dret Humans en nombroses sentències des dels anys noranta. La pretensió de l’Estat espanyol de judicialitzar aquesta voluntat, imputant penalment a membres del Govern i del Parlament per seguir els mandats democràtics de la ciutadania, no pot materialment imposar-se davant d’una població que té llibertat d’expressió i que vol participar en els afers públics del seu país. L’èxit del procés és ara en mans de la població catalana i de fet sempre ha estat així. Estem parlant del poder de prendre les decisions que ens afecten a la vida diària de la nostra comunitat. Parlem, en definitiva, un cop més a la història, de la recerca de la felicitat.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari

Els pecats originals de la monarquia

Les coses que comencen malament – en continuïtat d’una dictadura feixista – acostumen a acabar malament.

Agustí Alcoberro. Professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona

S’ha dit que la segona Restauració Borbònica que s’inicia el 1975 obeeix en última instància a dues legalitats i a dos personatges. D’una banda, la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, de Francisco Franco; de l’altra, els Decrets de Nova Planta de Felip V, el primer Borbó. Aquests són els seus pecats originals.

La Ley de Sucesión, aprovada per les Corts franquistes el 1947, definia l’Estat espanyol com un regne, confirmava el caràcter vitalici de Franco com a “caudillo de España y generalísimo de los ejércitos” i li conferia l’atribució de nomenar el seu successor, que ho seria a títol de rei. El futur monarca havia de ser “varón y español, haber cumplido la edad de treinta años, profesar la religión católica, poseer las cualidades necesarias para el desempeño de su alta misión, y jurar las leyes fundamentales, así como lealtad a los principios que informan el Movimiento Nacional”. La llei va ser ratificada en referèndum, amb els resultats habituals aleshores: una participació del 88,6 % i un vot favorable superior al 95 %.

Però el nomenament del príncep Joan Carles com a rei va haver d’esperar encara el juliol de 1969. Aleshores, Franco va triar-lo tot valorant que havia “dado pruebas fehacientes de su acendrado patriotismo y de su total identificación con los Principios del Movimiento y Leyes Fundamentales del Reino”. No cal dir que el jove príncep va ratificar en el seu jurament la seva lleialtat al dictador i la fidelitat a l’entramat legal que aquest havia edificat. Altre tant va fer el 22 de novembre de 1975, en ser nomenat monarca per les Corts franquistes.

Així les coses, el referèndum dit de Reforma Política, orquestrat per l’últim secretari general del Movimiento Nacional, Adolfo Suárez, el desembre de 1976 obeïa a la voluntat de legitimar la nova Monarquia per una via espúria. És a dir, que Suárez i els falangistes que van atiar la dita Transició eren ben conscients que la Monarquia no hauria superat un referèndum plantejat en termes de dicotomia amb l’altra opció política possible, la República.

La monarquia iniciada el 1975 és, doncs, una continuïtat del règim feixista de Francisco Franco en termes legals. Però obeeix també a una altra legitimitat, de caràcter dinàstic: l’encetada amb Felip V, el primer Borbó. Com és sabut, la proclamació del nét de Lluís XIV de França com a rei de la Monarquia Hispànica va iniciar una guerra de dimensions internacionals, que a casa nostra es va saldar amb l’abolició de les Constitucions i la imposició d’un nou règim de caràcter absolut. Amb les Noves Plantes es va trencar el pacte inicial que havia constituït la Monarquia Hispànica entre dos socis iguals, les Corones de Castella i d’Aragó, dos segles enrere. Però tampoc no es va crear un Estat espanyol, perquè es va sotmetre els regnes d’aquesta corona a unes condicions legals i fiscals molt més dures, pròpies de països vençuts. A tall d’exemple, a Catalunya, la pressió fiscal directa es va multiplicar per vuit: era l’inici de l’anomenat espoli fiscal. La nova realitat, que en gran part encara patim, va ser segellada al primer decret de Nova Planta, el de València i Aragó, de 1707: el monarca s’hi arrogava “el dominio absoluto” dels regnes mitjançant “el justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas”.

El 1975, i el 1979, molts catalans van creure encara que era possible que el Regne d’Espanya esdevingués una democràcia respectuosa amb les llibertats i amb la sobirania del nostre poble. Ara ja no ho veiem així. Les coses que comencen malament acostumen a acabar malament.

Publicat dins de ANC | Deixa un comentari